Resultats de la cerca
Es mostren 4 resultats
culleres
Música
Instrument idiòfon d’entrexoc format per dues culleres.
Per a produir el so s’agafen pel mànec amb una sola mà, interposant un dit entre ambdues culleres, tot picant sobre un genoll ajudats per l’altra mà La posició més generalitzada disposa les culleres amb la cavitat còncava cap a l’exterior
vina
Vina
© Fototeca.cat/ Idear
Música
Instrument de corda propi de la música clàssica índia.
En la classificació Hornbostel-Sachs, cordòfon del tipus cítara amb mànec i ressonador extern Se’n coneixen dues formes, la del nord, més antiga, i la del sud La vina del nord consisteix en un mànec fet amb un fragment llarg de bambú o de fusta a sobre del qual es disposen les cordes i el claviller en un extrem Per la part posterior i prop dels extrems hi ha fixades, mitjançant dos tubs de metall, dues carbasses esfèriques grosses, obertes per la part inferior, que serveixen de ressonador Per a tocar, l’instrumentista acostuma a situar la carbassa que hi ha a prop del claviller per sobre de l…
genollera
Música
Palanca que, accionada amb el genoll, permetia produir determinats efectes expressius en diferents tipus d’instruments de teclat antics.
Han tingut genollera alguns orgues -per a controlar el volum-, alguns clavicèmbals tardans -per a canviar de registre sense interrompre la interpretació- i la major part dels pianos abans de la introducció dels pedals, que no en són més que la prolongació Molts pianoforti del segle XVIII tenien dues genolleres, una per a la ressonància i l’altra com a sordina
viola d’arc
Viola d’arc soprano
© Fototeca.cat/ Idear
Música
Denominació general de tota una sèrie d’instruments d’arc -en la classificació Hornbostel-Sachs, cordòfons compostos del tipus llaüt de mànec- de les més diverses formes, mides i tessitures que ocupen l’espai temporal que va des de l’Edat Mitjana fins al segle XVI, i que prepararen el posterior adveniment de les dues grans famílies d’instruments d’arc que han arribat fins avui: d’una banda, la família de les violes de gamba, i, de l’altra, la de les violes de braç, de les quals el violí i la seva família són descendents directes.
L’etimologia de la paraula viola no és clara Els seus orígens en el terme llatí vitulari ’cantar o celebrar una victòria cantant’ o l’onomatopeia galloromana de significat similar viular , generalment no són acceptats Els filòlegs s’inclinen més per fidula , diminutiu del mot llatí fides , que significa tant ’corda’ com ’instrument de corda’ fidibus canere , ’tocar un instrument de corda’ Del terme medieval vitula es té constància al final del segle XII a Anglaterra Joffroi de Vinsauf el documenta a França cap a la mateixa època, i Ugotio i J De Janua ho fan a Itàlia cap al 1200 D’altra…