Resultats de la cerca

El 1866 abandonà la carrera militar per dedicar-se a la literatura, la seva autèntica vocació Autor teatral prolífic i d’èxit, collaborà amb els millors compositors de sarsueles del seu temps La primera collaboració donà com a resultat Un sarao y una soiré , amb música d’Emilio Arrieta, estrenada el 1866, per al qual feu també l’adaptació operística de Marina 1871 D’altra banda, treballà amb Manuel Fernández Caballero Los sobrinos del capitán Grant , 1877, Ruperto Chapí La tempestad , 1882 La bruja , 1887 El rey que rabió , 1891, Federico Chueca El chaleco blanco , 1890 Agua,…

Vida Es formà al costat de Juan del Monte La seva primera destinació coneguda fou Salamanca, on es dedicà a l’ensenyament Cap al 1472 marxà a Bolonya, ciutat on prosseguí la seva activitat docent Establert a Roma el 1484, encara hi residia el 1491 i segurament hi morí La seva contribució fonamental a la teoria musical renaixentista és el tractat en llatí Musica practica , del qual es feren dues edicions a Bolonya el 1482 Es tracta d’un dels tractats teòrics més originals de la seva època i de tot el Renaixement Les seves idees posaren en qüestió moltes de les teories musicals que, al final…

Vida El pare era membre de la banda musical del Regiment de Numància i d’ell degué rebre el jove Antoni les primeres lliçons de música El 1736 entrà a l’Escolania de Montserrat, on tingué com a professors el mestre de capella Benet Esteve i l’organista Benet Valls, els quals li ensenyaren solfeig, orgue i composició El 25 de setembre de 1752 prengué l’hàbit de monjo al monestir d’El Escorial, d’on, pels volts del 1757, fou nomenat mestre de capella El pare Soler, durant aquests primers anys a El Escorial, fou alumne de Domenico Scarlatti i de José de Nebra, músics rellevants i influents en…

Vida Fou batejat el 3 de desembre, dia que habitualment consta com a data de naixement El pare era membre de la banda musical del Regiment de Numància i d’ell degué rebre el jove Antoni les primeres lliçons de música El 1736 entrà a l’ Escolania de Montserrat , on tingué com a professors el mestre de capella Benet Esteve i l’organista Benet Valls, els quals li ensenyaren solfeig, orgue i composició Tingué com a condeixebles Felip Jaume Andreu 1727-1770 i Benet Juliá 1727-1787, i aquests anys de formació segurament conegué l’obra de destacats compositors dels segles XVII i XVIII Joan Baptista…

Desenvolupà la seva carrera professional a Madrid, on primer fou fagotista al monestir de Las Descalzas Reales i després, músic militar de Carles III Entre els anys 1780 i 1799 exercí a la capella reial Se’n conserva una única composició, Sonata de fagotto , que precisament li serví de peça d’examen per a l’ingrés a la capella Es tracta d’una obra escrita en un estil gairebé clàssic en la qual el primer temps adopta la forma de sonata bitemàtica, l' andantino la de sonata binària, i acaba en un rondó final on s’intercala una secció en minore

Inicià estudis de dret a Madrid, carrera que abandonà per dedicar-se a la lírica Des del 1855 fou deixeble de B Saldoni Marxà a Itàlia, on estudià cant amb T Mabellini a Florència i amb S Ronconi Actuà per Europa i al continent americà El 1869 es casà amb la mezzosoprano Désirée Artôt Junts feren diverses gires per Europa i arribaren a actuar a Rússia Tingueren una filla, coneguda amb el nom artístic Lola Artôt de Padilla, que també es dedicà al cant Saldoni assegurà que Mariano Padilla conegué i rebé consells del mateix G Verdi

Professor de música a Salamanca, passà més tard a Bolonya, on publicà la seva obra teòrica Musica practica 1482, on atacava el sistema de Guido d’Arezzo i que despertà polèmiques durant més de cinquanta anys Més tard passà a Roma, on preparà un altre tractat, Musica theoretica, que s’ha perdut

Era fill d’un militar tortosí La seva tasca d’instruir musicalment la gent el dugué a fundar l’Orfeó Tortosí 1905 i l’Orfeó Montsià 1922 És autor de l’ Himne a la Cinta Publicà, a part articles periodístics, l’extens recull Del folklore tortosí 1934

Es tracta d’una eina pedagògica que tenia com a objectiu l’aprenentatge de les relacions entre els noms de les notes en notació alfabètica amb les síllabes de solmització ut-re-mi-fa-sol-la Tot i que no apareix en cap de les obres de Guido, diversos tractats l’atribueixen al monjo italià Fins al segle XIII apareix amb el nom de manus musicalis i en l’obra Musica practica 1482, de B Ramos de Pareja, consta amb el nom de manus Guidonis També ha estat anomenada ’mà harmònica' Fou utilitzada fins als segles XVII o XVIII