Resultats de la cerca

Segons la classificació Hornbostel-Sachs, cordòfon del tipus cítara de taula amb teclat Tot i ser un dels instruments més freqüents ja des del Classicisme, té un origen relativament recent, ja que es basa en el principi de la percussió de les cordes per mitjà d’un mecanisme de martells, que no s’aplicà a un instrument de teclat fins cap al 1700 En la seva forma actual, consta d’una caixa de proporcions i posició diferents segons que es tracti d’un piano de cua o vertical, però amb uns elements comuns les cordes metàlliques, tesades dins d’un bastiment o ’arpa’ que consolida l’…

També s’usa popularment aquest terme per a anomenar la taula harmònica d’alguns cordòfons amb mànec, especialment de violins i guitarres En la majoria d’instruments cordòfons de teclat és una tapa mòbil de fusta de la mateixa forma que el perímetre de la caixa de l’instrument, fixada amb frontisses a la part superior d’aquesta Se’n pot regular l’obertura per a projectar el so i variar-ne el volum d’emissió, fixant la seva posició mitjançant un puntal En alguns pianos de taula aquest efecte s’aconseguia amb una segona tapa, parallela a la tapa exterior Antigament se’n decorava l’interior amb…

El 1856, a Berlín, inaugurà la fàbrica pròpia, que tingué molt d’èxit i s’especialitzà en pianos de cua Aviat creà sucursals a França, a Anglaterra i a Rússia

En els que tenen la taula harmònica parallela a la superfície del terra piano de cua i clavicèmbal, la tapa superior, fixada amb frontisses laterals, se sol deixar semioberta per a reflectir el so, que és projectat en un sentit més direccional cap a l’auditori El puntal, que pot tenir diferents llargades o diferents posicions de fixació, trava l’obertura de la tapa en la posició desitjada

Fundada el 1927 per Koichi Kawai, es convertí ben aviat en la segona productora japonesa de pianos i altres instruments musicals, per darrere de Yamaha Des dels anys seixanta s’expandí considerablement amb les exportacions a Amèrica i Europa, on és apreciada pel so brillant dels seus instruments i els seus estàndards de qualitat i preus raonables, especialment en els models domèstics i d’estudi, com també pel pedal harmònic dels models de cua

Quan la corda, a causa de la seva pròpia tensió, s’allibera d’aquest desplaçament lateral i retorna al seu estat de repòs, es repeteix de nou el mateix cicle Aquest fenomen posa en vibració la corda, i genera el so inicial de l’instrument Malgrat que actualment poden ser de diferents materials, el nom d’aquestes fibres, anomenades també crins o metxa, procedeix de l’ús tradicional de pèls de la cua del cavall

El nom italià prové del fet que originàriament els martells, en desplaçar-se, podien arribar a tocar només una de les dues o tres cordes de cada nota, provocant-hi una reducció del volum i, alhora, un canvi tímbric, característiques inspirades en els registres del clavicèmbal En el piano modern, però, on aquest tipus de sordina només és present als models de cua, les cordes que continua percudint el martell amb el pedal enfonsat són dues de cada tres a tota la zona aguda

Consta d’una caixa de ressonància de fusta, que conté una taula harmònica de fusta d’avet, a sobre de la qual hi ha un marc o bastidor de ferro de fosa que ocupa tot l’espai de la caixa de ressonància El bastidor és d’una sola peça i d’una gran resistència, per tal de suportar la gran tensió a què estan sotmeses les cordes Aquestes estan subjectades a un extrem del bastidor mitjançant un suport i per l’altre al claviller , de fusta de consistència dura, generalment de faig, que s’insereix en el mateix bastidor Les cordes són d’acer, de diferent gruix i llargada depenent de l’alçada de la nota…

Consta d’una membrana de pell -o de paper, cartó, etc- tensada sobre d’una petita cavitat -un fragment de canya, mitja closca de nou, un tub de llauna o de cartó- i traspassada per un fil, un cordó o un pèl de cua de cavall, etc, lligat, per l’altre extrem, a un pal o bastonet que serveix de mànec o agafador En fer giravoltar l’instrument de pressa, el fil posa en vibració la membrana produint un so monòton que recorda el de la cigala, insecte que emet un so estrident molt característic

Inicialment no era escrita a les partitures, i hom deixava llibertat a l’intèrpret entès, o bé era indicada amb una varietat de senyals ratlletes, creus, notes més petites que es prestava a confusió Des de la segona meitat del segle XVIII començà d’imposar-se el costum de representar-la amb una nota més petita que les altres i de distingir la breu de la llarga quant a la duració barrant amb una ratlla petita la cua de la noteta de la breu No tota appoggiatura , però, cal trobar-la indicada d’una forma especial moltes són escrites amb notes normals i amb llur valor real