Resultats de la cerca

En la teoria tradicional hom anomena interval melòdic el que separa dues notes que sonen consecutivament, i harmònic el que hi ha entre dues notes que sonen alhora Hom distingeix els intervals amb un numeral, que reflecteix la quantitat de tons o graus de l’escala que abraça l’interval comptant-hi també l’inicial així, l’interval do 3 -mi 3 és un interval de tercera ascendent, i l’interval do 3 -mi 2 ho és de sexta descendent Segons el nombre de semitons que separen els dos sons, els intervals de segona, tercera, sexta i sèptima són majors o menors els de la quarta, quinta i octava són…

Es considera el moviment parallel com el que menys divergència entre les veus presenta i, per tant, el que menys afavoreix la independència entre les veus En principi, la presència del moviment parallel pot originar 5es o 8es paralleles que en l’àmbit de la teoria harmònica estan subjectes a restriccions consonàncies paralleles Tanmateix, la presència d’un moviment parallel format per consonàncies imperfectes 3es o 6es que poden ser majors o menors alternativament sense que aquest fet afecti a la consideració del moviment com a parallel és molt freqüent en la música tonal i suposa un…

En temps de la polifonia modal, si el setè grau era a distància d’una 2a M com en els modes dòric o mixolidi, es modificava segons els principis de la musica ficta quan s’arribava a una cadència En la tonalitat major-menor, el mode menor és el que necessita l’alteració del setè grau per a obtenir la relació de 2a m Durant més de tres segles aquesta arribada de semitò a la tònica des del grau inferior en la cadència n’ha estat un tret imprescindible En l’harmonia tonal l’elevació del setè grau del mode menor transforma l’acord de V en perfecte major De vegades, altres graus de l’…

El toquen dos txalapartariak mentre l’un marca el ritme binari, l’altre improvisa Antigament fou utilitzat per a transmetre notícies a distància el so arriba a una distància de 8 km

Si la distància és d’un to, és una segona major si només és d’un semitò, és una segona menor si la distància és d’un to i un semitò, és una segona augmentada La segona disminuïda seria un enharmònic

Els intervals de què consta són variables poden ser tant conjunts com disjunts, cas en què arriben a assolir la distància d’una 5a J També existeixen exemples en què les dues primeres notes estan a l’uníson, i la tercera, a una distància d’un to o d’un semitò respecte de les anteriors En la pràctica interpretativa, la penúltima nota del salicus , l' oriscus , s’allarga No obstant això, la nota més important és sempre la darrera, segons es dedueix de les grafies neumàtiques més antigues

El signe per mitjà del qual es representa el primer inclou tres elements virga , oriscus i punctum Pel que fa al seu significat melòdic, les dues primeres notes del pressus estan sempre a l’uníson, mentre que l’última és més greu, a distància de 2a o de 3a respecte a l’anterior, que és la que representa l' oriscus en cas de trobar-se a una distància més gran, s’indica mitjançant una ’i’ minúscula o algun altre signe El signe del pressus minor és constituït per dos elements un oriscus i un punctum Apareix sempre en combinació amb altres elements neumàtics

El setè grau natural del mode menor sol natural en la tonalitat de la menor, per exemple queda a distància d’un to sencer respecte de la tònica, cosa que fa impossible si més no en la tonalitat tradicional que pugui actuar com a sensible i resoldre a la tònica La seva tendència melòdica és el descens de to En el mode major, el setè grau és a distància de semitò de la tònica i és per naturalesa una sensible, però pot ser considerat també una subtònica si forma part d’un disseny melòdic descendent o si apareix en alguna situació en la qual no hagi de resoldre a la…

Hom distingeix entre una tercera menor, composta d’un to i d’un semitò diatònic, i una tercera major, composta per dos tons La diferència entre una tercera major i una tercera menor és la d’un semitò cromàtic

Generalment l' organum està basat en un cantus firmus En un primer moment, sobre aquesta base, una o diverses veus improvisaven melodies a distància d’un interval consonant donat Més endavant l' organum fou el resultat d’una actitud diferent envers la música, molt més planificada i transmesa en suports escrits Els primers testimonis d’aquesta pràctica apareixen recollits en els tractats teòrics anònims coneguts com a Musica enchiriadis i Schola enchiriadis , del segle IX En el primer tipus d' organum que s’hi descriu, la segona veu es mou parallelament a la primera moviment…