Resultats de la cerca

Així, es diu que un final és masculí o que una cadència és masculina quan la darrera nota ocupa una posició relativament important des del punt de vista mètric té accent mètric, està en temps fort o greu, a la caiguda d’un compàs, etc Contràriament, es diu que un final és femení quan la darrera nota ocupa una posició relativament poc important des d’aquest mateix punt de vista no té accent mètric, està en temps dèbil o lleu, etc

Apareix per primera vegada al segle XIII, juntament amb la notació modal, concretament en el gènere organum En la notació mensural equival a tres longe , cas en el qual es diu que la maxima és perfecta, o a dues longe , cas en el qual es diu que és imperfecta S’utilitza gairebé sempre al final de la composició per a indicar repòs, o en les veus més greus que durant el Renaixement desenvoluparen el cantus firmus Algunes fonts la denominen duplex longa Es representa mitjançant un petit cap rectangular amb cauda descendent a la seva dreta pot estar acolorida o ser…

Diu la seva Vida que, malgrat els seus orígens modestos, rebé una bona educació, i que fou apreciat per la perfecció dels seus poemes També es diu que durant l’hivern es dedicava a l’ensenyament i a l’estiu viatjava per les corts del sud de França i el nord d’Espanya, en companyia de dos cantors que interpretaven les seves cançons És possible que participés en la tercera croada Anomenat pels seus contemporanis "mestre de trobadors", és citat per Dant al seu De vulgari eloquentia Se li atribueixen vuitanta-un poemes, dels quals tan sols quatre es conserven amb música…

El seu nom prové del fet d’haver estat el valor més llarg en la notació modal, la primera de les notacions rítmiques La seva forma catalana és ’llarga' La seva figura deriva de la virga , un dels dos neumes simples d’una sola nota de la notació quadrada En la notació mensural equival a tres breves , cas en el qual es diu que la longa és perfecta, o a dues breves , cas en el qual es diu que és imperfecta S’utilitza gairebé sempre al final d’una composició per a indicar el repòs, i també en les veus més greus que sostenen la sonoritat del conjunt G de Machaut fou el…

A diferència d’ells, però, la seva tubuladura és d’una conicitat molt més accentuada, i, així com les trompes tenen l’embocadura cònica, aquests la tenen semiesfèrica Deriven de l’antic corn de senyals amb pistons, i foren unificats com a família per A Sax, el 1845, raó per la qual hom els denomina saxhorn La família completa consta de set instruments —del sopranino al contrabaix—, però només els dos més greus formen part habitualment de l’orquestra simfònica la resta gairebé només són emprats en les bandes de música, i, actualment, no tots L’instrument més agut de la família,…

Com més elevada és la freqüència, més alt hom diu que és el so L’altura considerada simplement des del punt de vista del nombre de vibracions és anomenada absoluta, i considerada tenint en compte intervals determinats o diferències d’altura dins una escala de tons és anomenada relativa

Es diu especialment dels troparis que acompanyen alguns versets dels salms característics de vespres Uns altres estíquers, que reben el nom més precís d’apostics, són cantats a la fi dels oficis vespertí i matinal Són cèlebres els estíquers de les matines de Pasqua, la melodia eslava dels quals N Rimskij-Korsakov harmonitzà en la seva Gran Pasqua Russa

Aquesta coincidència de durada pot mesurar-se en nombre de pulsacions o, també, en temps real minuts, segons, etc En aquest sentit, dos o més fragments de música molt sovint dins d’una mateixa peça es diu que són isòcrons o que mostren isocronia quan tenen una durada perceptiblement igual o bé quan tenen el mateix nombre de pulsacions

En el seu tractat Luz y norte musical Madrid, 1677 diu que havia viatjat " a regiones remotas y ultramarinas " també se sap que fou clergue, amb un benefici canònic de la collegiata de Vilafranca do Bierzo En el tractat abans esmentat, un dels més importants de la segona meitat del segle XVII, es fa ressò de l’obra de Gaspar Sanz 1674, com també d’A Lorente i de J del Vado

Constava de tres represes de setze compassos cadascuna la dansa baixa pròpiament dita, la tornada i el tordió Els instruments idonis eren la flauta i el tamborí El recull més antic, destinat a Maria de Borgonya, és del s XV Thoinot-Arbeau, a l' Orchésographie 1588, diu que era dansada per parelles, amb un aire de cançó de compàs ternari Les danses baixes i altes eren freqüents a les corts reials com la catalanoaragonesa de Nàpols