Resultats de la cerca
Es mostren 32 resultats
flauta de bec

Flauta de bec contrabaixa
© Fototeca.cat/ Idear
Música
Instrument de vent-fusta amb embocadura de bisell.
En la classificació Hornbostel-Sachs, aeròfon de la família de les flautes amb conducte d’aire intern El so s’origina per l’acció combinada de la vibració associada a la sortida de l’aire per una escletxa -l’extrem del canal que dirigeix l’aire contra el bisell- i la vibració que, en tallar-lo, el bisell imprimeix a l’aire Aquest so inicial es produeix a la finestra, obertura situada al cap o embocadura de l’instrument, on desemboca el canal i hi ha tallat el bisell A la mateixa embocadura hi ha l’entrada del canal, situada en una secció més prima que la resta, anomenada bec El tub acústic,…
flauta

Flauta dolça o de bec
Música
Instrument aeròfon, amb embocadura de bisell, que té forma de tub cilíndric.
És un dels instruments d’origen més antic Les modalitats occidentals més importants són la flauta dolça i la flauta travessera La flauta dolça , anomenada també flauta de bec o d’Anglaterra , és un instrument de fusta, de perforació cònica, amb un orifici a la part posterior i vuit a la part del davant El tub, parcialment tapat per un fragment de fusta, només deixa passar un fil d’aire, dirigit contra la vora tallada obliquament de biaix Al segle XV hom descriu tres membres de la família soprano, contralt i tenor , més tard ampliats a cinc sopranino en fa extensió del fa 4 al sol 6 , soprano…
forat

Forat de la fauta dolça
© Fototeca.cat/ Idear
Música
Obertura feta al tub dels aeròfons en sentit perpendicular a l’eix longitudinal de l’instrument.
Els forats poden tenir una funció melòdica, si es tapen amb els dits o amb sistemes de claus per a produir diferents notes flauta, o bé una funció purament acústica, restant sempre oberts, per a definir la llargada útil de l’instrument xeremia
bloc

Bloc d’una flauta dolça soprano
© Fototeca.cat/ Idear
Música
Peça de fusta que, ajustada a l’embocadura d’alguns instruments de vent, obtura parcialment l’entrada de l’aire i delimita l’escletxa o canal que dirigirà l’aire contra el bisell.
Tradicionalment és tallat en fustes poc deformables amb la humitat, com les de savina o cedre, per a evitar que, en reinflar-se amb l’alè, pugui esberlar el tub S’anomena també tascó
bisell

Bisell d’una flauta dolça soprano
© Fototeca.cat/ Idear
Música
Part de l’embocadura d’alguns aeròfons, en forma d’aresta esmolada, que talla el raig de l’aire provocant-ne la vibració necessària per a -juntament amb la ressonància del tub acústic- fer sonar l’instrument.
També s’anomena tallavent Aquest procediment de producció del so defineix tot un conjunt de famílies d’instruments La posició i el gruix del bisell respecte al doll d’aire determinen la qualitat del so resultant i la resposta musical del tub acústic, que pot, en alguns casos, facilitar o neutralitzar l’emissió d’alguns harmònics En les flautes travesseres el bisell està tallat en el cantell d’un forat trepat sobre l’eix longitudinal de l’instrument, contra el qual l’intèrpret dirigeix l’aire En els instruments anomenats de canal o conducte flabiols, flautes de bec, alguns tubs d’orgue, etc,…
boca
Música
Obertura dels instruments aeròfons de la família de les flautes per on entra l’aire en el tub.
La boca bisellada correspon a la flauta dolça i instruments semblants flabiol, tubs d’orgue, mentre que la boca lateral és pròpia de la flauta travessera
aeròfon
Música
En la moderna classificació organològica, dit de tot instrument de música en què el so es produeix per la vibració d’una columna d’aire limitada (la continguda dins un tub) o en entrar en vibració tot l’aire que passa a través de l’instrument (harmònica, acordió, melòdica, harmònium, etc).
Els aeròfons del primer grup, els més nombrosos i que corresponen poc més poc menys als conceptuats segons la tradició orquestral com a instruments de vent, hom els classifica segons la manera que tenen de produir la vibració de l’aire, bé sigui per la posició i l’obertura dels llavis de l’instrumentista sobre l’embocadura trompetes , per l’acció d’un bisell que divideix el flux d’aire a l’entrada del tub flautes o mitjançant una llengüeta que vibra entre els llavis de l’instrumentista instruments de llengüeta Les trompetes poden ésser d’embocadura semiesfèrica trompeta, trombó, etc o en…
música japonesa
Música
Art musical conreat al Japó.
Tant la teoria musical japonesa com molts dels seus instruments procedeixen de la música xinesa Altres influències menors procedeixen de Corea, de l’Índia i de Manxúria Els instruments principals són el biwa , instrument de quatre cordes, del segle XIII, que acompanya moltes danses, el shamisen , instrument nacional, semblant a una guitarra, de mànec llarg, importat al segle XVI de les illes Loochoo, el koto , cítara de tretze cordes, tocat amb pues de vori, i el shakuhachi , flauta que data del segle XIV, d’una sonoritat molt dolça La música té tres escales de cinc notes…
flauta
Música
En l’orgue, cadascun dels jocs (joc) labials de talla ampla, generalment tapats o semitapats, a voltes oberts, que en conjunt abracen tot l’espectre sonor musicalment audible.
La seva síntesi sonora s’acompleix en el joc de corneta Des del principi del segle XV les flautes s’utilitzen com a contrast tímbric dels jocs flautats flautat Pel fet de ser jocs formats per tubs tapats -que donen la mateixa nota base que els tubs destapats de llargària doble corresponents, però amb un timbre més suau-, permeten un considerable estalvi de material de construcció dels tubs i un enriquiment de la varietat tímbrica de l’instrument Al llarg de les diverses èpoques i estils, les diferents escoles d’orgueneria -amb l’enginy i el talent propis de cada mestre- han explorat a…