Resultats de la cerca

Vida Format a la Universitat de Chicago i a la Juilliard School de Nova York 1956-61, tingué els primers contactes amb el món musical a la botiga de reparacions de ràdio del seu pare, gràcies al qual es familiaritzà amb les obres més importants de L van Beethoven, F Schubert i D Šostakovič Si bé a la Universitat de Chicago s’interessà en un primer moment per les tècniques dodecatòniques, quan es traslladà a la Juilliard School es decantà pel llenguatge de compositors nord-americans, com A Copland i W Schuman A París, estudià amb N Boulanger 1964-66 Llavors ja havia publicat unes quantes obres…

Amb vocació clarament comercial, fins a la seva separació, el 1989, publicà els discs Blondie 1976, Plastic Letters 1977, Parallel Lines 1978, Eat to Beat 1979, Heart of Glass 1979, Autoamerica 1981, The Hunter 1982 i Out 1988 El 1999 es tornaren a reunir per al disc No exit

La música repetitiva, també anomenada sistemàtica en un principi, aparegué als Estats Units d’Amèrica cap a l’any 1960 i La Monte Young, Terry Riley, Steve Reich i Philipp Glass en foren alguns dels primers exponents Les seves tècniques s’inspiren sovint en músiques no occidentals, i la influència de John Cage fou determinant per als compositors esmentats Les expressions música repetitiva i música sistemàtica, especialment aquesta darrera, han perdut validesa en favor de música minimalista o minimalisme , terme generalitzat per a referir-se a l’estil o conjunt d’estils en qüestió

Tanmateix, el minimalisme no pot definir-se amb claredat, per tal com els que en són considerats representants solen desvincular-se'n gairebé sempre Hom considera Philip Glass el pioner d’aquest estil, sobretot en les òperes Einstein on the beach , Satyagraha i Akhenaten Posteriorment, molts compositors han estat influïts més o menys directament per aquesta estètica, des del mateix Nyman a les seves bandes sonores de películes de Peter Greenaway i a l’òpera The Man Who Mistook his Wife for a Hat , fins a John Adams a les òperes Nixon in China i The death of Klinghoffer

Amb balades encomanadisses i peces ballables, es feu un nom en el món de la música al final dels anys setanta El seu primer gran èxit fou la cançó The Piano Man 1973 Tot i que la crítica no el deixà gaire bé, els seus discos del final dels anys setanta i el principi dels vuitanta, com The Stranger , 52nd Street o Glass Houses , es vengueren molt bé i foren mereixedors de diversos Premis Grammy Fou un dels primers músics de rock que reflectiren fidelment la situació en què es trobaven els soldats dels EUA que havien lluitat al Vietnam També fou un dels pocs artistes que, al final…

Després de ser pianista i arranjador per a formacions de ball i teatre, el 1941 fundà la seva pròpia orquestra, que de seguida atragué l’atenció pel seu gran so i la seva precisa execució A partir del 1945, amb Pete Rugolo com a arranjador, se situà entre les més populars, tot creant el seu propi corrent de jazz progressiu Kenton dirigí big bands de format convencional Stan Kenton in Hi-Fi , 1956, però també pogué dur a terme projectes amb formacions augmentades amb trompes i corda, fins a arribar en ocasions a quaranta-tres músics, com en el cas de la interpretació de City of Glass…

Estudià al conservatori de Moscou El 1980 guanyà el concurs Jean Sibelius de Hèlsinki, i el 1982, el Čajkovskij de Moscou L’any següent, desertà i fugí als Estats Units El seu repertori abraça des de la música barroca —que interpreta amb rigorosos criteris històrics— fins a la creació contemporània, el jazz o les músiques improvisades Ha tocat sovint amb les formacions d’època Il Giardino Armonico, Orquestra Revolucionària i Romàntica i The Age of Enlightenment, i amb el clavecinista Ottavio Dantone, amb qui ofereix una notable lectura de Bach Gran especialista en el repertori romàntic, ha…

Estudià al Royal College of Music de Londres amb G Clinton Entre el 1964 i el 1971 fou solista a l’Abadia de Westminster, tasca que simultaniejà amb alguns enregistraments que el feren cèlebre, com ara la versió del Messiah de GF Händel dirigida per C Mackerras 1965 Ha estat convidat als principals festivals de música antiga d’arreu del món i ha participat en la recuperació d’obres antigues, com Erismena P Cavalli, tot i que també ha intervingut en estrenes d’òperes contemporànies, com El paradís perdut de K Penderecki 1979 i Akhnaten de Ph Glass 1984, i reposicions d’òperes de B…

El violinista David Harrington n'ha estat l’unic integrant permanent Des del 1999 la resta dels membres són John Sherba violí, Hank Dutt viola i Jeffrey Zeigler violoncel Entre els membres anteriors del quartet cal esmentar Joan Jeanrenaud violoncel, que en formà part del 1978 al 1999 Bé que tots els membres tenen una formació clàssica, el grup ha destacat per una orientació volgudament contemporània i eclèctica, amb freqüents incursions en gèneres en principi poc afins a la música de cambra, com són el rock i la World Music , el jazz o les bandes sonores cinematogràfiques, que ha adaptat a…

Llicenciat en ciències polítiques 1975, els anys següents estudià teoria i piano als conservatoris de Gant i Brusselles S'interessà en la música minimalista dels nous compositors nord-americans com Steve Reich, Terry Riley o Philip Glass, i el 1983 analitzà aquesta tendència en la tesi Amerikaanse repetitieve muziek Posteriorment fou productor de programes musicals a la ràdio belga 1978, i el 1980 realitzà el seu primer enregistrament For Amusement Only - The Sound of Pinball Machines El 1979 formà l’orquestra Soft Verdict, amb la qual féu gires internacionals que li donaren…