Resultats de la cerca

Descendent d’una família noble de l’Alguer, emprengué la carrera militar, però, aconsellat a París per G Meyerbeer, començà a estudiar cant amb Ponchard, G Bordogni i Michelot El 1838 debutà en Robert le diable , de Meyerbeer, a l’Òpera de la capital francesa El 1839 substituí GB Rubini al Théâtre Italien, i interpretà Lucrezia Borgia al Her Majesty’s Theatre de Londres, al costat de Giulia Grisi, amb la qual es casà el 1844 Cantà als teatres europeus més importants i conclogué la seva carrera el 1873 després d’una gira amb A Patti, amb qui havia triomfat durant moltes temporades amb el Faust…

Cantant afeccionat, es dedicà professionalment al cant per consell de S Koussevitzky Estudià a Filadèlfia i, més tard, al Conservatori de Berkshire 1942 Debutà a Hollywood el 1945 amb Madama Butterfly , que després cantà a Nova Orleans El 1947 fundà el Bel Canto Trio amb G London i F Yeend, amb els quals cantà diversos fragments d’opereta i de musicals Protagonitzà algunes pellícules musicals, entre les quals The great Caruso R Thorpe 1951, que el feu famós internacionalment, The Seven Hills of Rome R Rowland 1957 i For the first time R Maté 1959 El 1956 es traslladà a Roma, on morí d’una…

Tota la seva vida transcorregué a Roma Entre el 1621 i el 1623 fou nen cantor a la Capella Júlia de Sant Pere Posteriorment estudià amb Vincenzo Ugolini i Virgilio Mazzocchi El 1642 interpretà el paper d’Alcestis en l’òpera Il palazzo incantato , de Luigi Rossi Cantà en el cor papal i el dirigí del 1659 al 1668 En aquesta època aconseguí també una excellent reputació com a professor Savioni fou un compositor important de cantates, que van des de simples àries fins a obres més extenses i ambicioses amb diverses àries i recitatius Compongué també motets i madrigals El significat dels textos…

Deixeble d’O Respighi i GF Malipiero, es graduà al Conservatori de Parma el 1921 Impulsor de diferents iniciatives musicals, cal destacar la seva tasca des dels càrrecs de director del Teatro Comunale de Florència 1936-44 i director artístic del Teatro alla Scala de Milà 1947-49 i del Festival de Venècia de Música Contemporània a partir del 1959 Professor d’història de la música a la Universitat de Perusa, fou també un destacat crític musical Malgrat l’ampli ventall d’activitats a les quals es dedicà, deixà un catàleg d’obres força extens Influït en les primeres composicions per Malipiero,…

Realitzà estudis com a clarinetista però el 1936, després de guanyar un concurs de cant a Viena, reorientà la seva carrera cap a l’art vocal El 1937 debutà a Colorno i més tard cantà en diferents teatres d’Itàlia i els Països Baixos El 1946 actuà al Teatro alla Scala de Milà Al llarg de la seva carrera visità diversos teatres d’Itàlia, França, el Regne Unit i l’Amèrica del Sud Posseí una veu potent i ben timbrada i un temperament més extravertit que no pas refinat Obtingué un gran èxit al Gran Teatre del Liceu, on debutà el 1949 amb el paper de Fernando de La favorite , i fou un dels ídols de…

Després d’estudiar amb GF Malipiero a Venècia, es diplomà al Conservatori de Santa Cecília de Roma el 1944 i posteriorment es perfeccionà amb I Pizzetti Crític musical dels diaris "L’Unità" i "La Giustizia", el 1966 fou nomenat director artístic del Teatre Verdi de Trieste, càrrec que després exercí a l’Òpera de Roma i al Teatro Lirica Sperimentale di Spoleto Interessat a assolir, en l’àmbit musical, un equivalent del neorealisme literari i cinematogràfic, Zafred establí en la seva obra un equilibri entre els elements provinents de l’avantguarda i d’altres propis de la tradició clàssica i…

Fou deixeble d’Ottorino Respighi al Conservatori de Santa Cecília de Roma, centre del qual fou professor de direcció orquestral entre el 1931 i el 1936 En 1936-44 dirigí el Maggio Musicale Fiorentino, i en 1946-69, l’Orquestra Simfònica de la RAI de Torí Reconegut director operístic, també fou un apreciat intèrpret de música simfònica, interessat especialment pel repertori contemporani En reconeixement a la seva tasca divulgativa de la música del segle XX li fou concedit el prestigiós Premi Schönberg Els darrers anys de la seva vida actuà sovint com a director convidat en diverses orquestres

Deixeble d’Ildebrando Pizzeti, l’escriptura de les seves primeres obres és basada en elements folklòrics, amb una clara influència de BBartók aviat, però, forjà un llenguatge més personal, basat en una tendència a la modalitat Fou crític musical de L’Unità 1946-56 i de La Giustizia 1956-63, i el 1966 fou nomenat superintendent del teatre Verdi de Trieste Entre les seves obres es destaquen sis simfonies 1943-58 i les òperes Amleto 1961 i Wallenstein 1965

Tenor, interpretà sobretot operetes i altres gèneres menors Obtingué fama internacional quan, el 1951, protagonitzà el film The Great Caruso

Deixeble de Respighi, fou catedràtic de direcció a l’Accademia di Santa Cecilia de Roma, director de l’orquestra del Maggio Musicale Fiorentino 1937-44 i director artístic de la RAI de Torí d’ençà del 1946 Actuà internacionalment a Barcelona d’ençà del 1963 i enregistrà L’Estro armonico de Vivaldi