Resultats de la cerca

En les partitures era indicat amb l’expressió obbligato , oposada a la d' ad libitum

A les esglésies que en tenen, sol ser a la part de la nau central oposada a l’altar i, sovint, és el lloc on hi ha l’orgue

En la classificació Hornbostel-Sachs, idiòfon rascat Sovint, a la part externa o oposada a la dels solcs, hi ha clavats alguns parells de sonalles o xapes d’ampolla amb les quals s’obté una sonoritat metàllica per sacseig mentre la fusta és rascada De construcció domèstica, s’utilitza per a acompanyar cançons o balls en grups instrumentals de música popular o rondalla

La tècnica oposada, en què es baten totes les cordes alhora, es coneix com a rasgueado Aquestes dues tècniques bàsiques s’utilitzaren alternativament en les obres dels guitarristes del Barroc, els quals desenvoluparen el puntejat en la guitarra de cinc ordres Fou considerat una derivació de la tècnica del llaüt, però a partir del segle XVIII es convertí en l’estil propi de la guitarra Aplicada als instruments d’arc, aquesta tècnica -amb les diferències lògiques derivades de la morfologia dels instruments- s’anomena pizzicato

Estudià amb el seu pare El 1734 debutà com a violinista al Concert Spirituel que dirigí més tard, en 1755-62 Epígon de Rameau, la seva òpera Triton et l’Aurore 1753 fou defensada pels partidaris de l’òpera francesa en la querelle des bouffons i fou oposada a la italiana Escriví una pastoral en occità, Dafnís e Alcimadura 1754, representada centenars de cops a París i per tot Occitània durant mig segle També deixà obres religioses Cantate Domino , peces per a clavecí i oratoris, el gust pels quals introduí a França

En la classificació Hornbostel-Sachs, idiòfon pinçat És format per un marc de ferro, en forma oval o de lira, al qual se subjecta una làmina d’acer acabada en un extrem corbat o en angle, collocada parallelament a les dues branques de la lira i fixada a la part oposada a la seva obertura Per a fer sonar la guimbarda es pinça amb els dits índex o polze la làmina que sobresurt del marc, tot utilitzant la boca com a ressonador i la cavitat bucal i la llengua per a la formació d’harmònics S’han construït guimbardes amb altres materials, com fusta o canya de bambú Aquestes últimes,…

Inicià els estudis de violoncel a Leningrad i posteriorment els perfeccionà a Moscou amb M Rostropovič, però aviat tornà a Leningrad per estudiar composició amb B Arapov En general, la seva música no ha seguit mai cap forma preestablerta, i sempre presenta algun element insòlit Així, ha creat una manera personal de viure i fer viure el fenomen musical, totalment independent dels circuits i els sistemes habituals En la seva obra es poden trobar des d’un striptease coreogràfic 1966 o la inclusió del rock Rock pagà , 1982 fins a situacions extremes, com a Solaris 1980, per a 35 gongs javanesos…

En la classificació Hornbostel-Sachs, s’agrupen sota la categoria taxonòmica homònima ordre decimal 422 Els diferents tipus d’aquests instruments es reconeixen segons les varietats de llengüeta senzilla, doble i lliure Es consideren de llengüeta senzilla els instruments en els quals una única llengüeta, de forma bàsicament rectangular i fixada per un sol costat a un extrem del tub, està muntada sobre una obertura una mica més petita que la seva superfície, obertura que la llengüeta arriba a obturar totalment en vibrar saxòfon En els instruments de llengüeta doble, el so es produeix per l’…

En aquesta part hi ha la nou , peça -normalment de banús o d’altres fustes dures, ivori, etc- a la qual es fixen les cerres o crins i que, gràcies a un mecanisme de cargol, serveix per a ajustar i regular la tensió d’aquestes Des del punt de vista de la praxi instrumental, el taló se sol considerar la part forta de l’arc enfront de la dèbil, la punta, amb les conseqüències evidents per a l’articulació musical i la diferenciació tímbrica i dinàmica

Es caracteritza per estar formada per una successió de danses, totes en la mateixa tonalitat, sovint precedides d’un preludi La introducció ocasional de moviments d’altres tipus per exemple l' adagio , sense relació directa amb cap dansa, fa que no sempre es pugui distingir clarament la sonata da camera de la da chiesa Al principi del segle XVIII, la forma originalment coneguda per sonata da camera rebé el nom de suite , partita o altres d’equivalents, conservant el principi de reunir danses de tempi i caràcters contrastats, tots en una sola tonalitat