Resultats de la cerca

Té una significació semblant al signe d’interrogant o al de dos punts del llenguatge escrit

Representa el repòs, en oposició al cinquè grau o dominant, que representa la tensió Dóna el nom a l’escala i és inseparable del concepte de tonalitat Fins al s XVIII rebé els noms de nota principal i de nota final Les composicions del període anomenat clàssic tenen la tònica com a nota final En l’harmonia tonal, l’acord perfecte comença i acaba amb la tònica

Quan la corda, a causa de la seva pròpia tensió, s’allibera d’aquest desplaçament lateral i retorna al seu estat de repòs, es repeteix de nou el mateix cicle Aquest fenomen posa en vibració la corda, i genera el so inicial de l’instrument Malgrat que actualment poden ser de diferents materials, el nom d’aquestes fibres, anomenades també crins o metxa, procedeix de l’ús tradicional de pèls de la cua del cavall

El peu és també la part de l’instrument que recolza a terra, excepte en les petites arpes de falda Al peu hi ha reforços i potes fixades per a donar estabilitat a l’instrument mentre es fa sonar, o per a deixar-lo en repòs En aquesta mateixa part s’allotgen els pedals i els seus mecanismes de transmissió, que envien el moviment cap als sistemes de modulació dels sons, situats a la consola de les arpes cromàtiques

La semicadència no és tant una cadència incompleta com suggereix el seu nom com un repòs o parada sobre la dominant Aquesta dominant es presenta la majoria de vegades en posició mètrica forta i en estat fonamental eventualment amb una 6a i una 4a com a notes estranyes que resolen sobre la mateixa dominant i pot estar precedida pel I, el IV, el V/V o el VI en el cas de la cadència frígia La semicadència, en consonància amb el caràcter no conclusiu, acostuma a situar-se al final de la primera unitat formal d’un període vegeu l’exemple 2 de frase o d’una forma binària…

El seu paper representa el punt de partida i de repòs dels processos tonals i qualsevol element o esdeveniment harmònic té sentit en la mesura que és -o es percep- més proper o més llunyà de la tònica En determinats llenguatges del segle XX que no es basen en el sistema tonal tradicional, una nota o un agregat harmònic pot rebre un èmfasi rítmic o dinàmic que li donin un paper de so central, anàleg al de la funció de la tònica -o bé com a substitut- vegeu per exemple l’ús de la nota si bemoll en el preludi Voiles de C Debussy, que esdevé una nota central per la insistència de la…

Apareix per primera vegada al segle XIII, juntament amb la notació modal, concretament en el gènere organum En la notació mensural equival a tres longe , cas en el qual es diu que la maxima és perfecta, o a dues longe , cas en el qual es diu que és imperfecta S’utilitza gairebé sempre al final de la composició per a indicar repòs, o en les veus més greus que durant el Renaixement desenvoluparen el cantus firmus Algunes fonts la denominen duplex longa Es representa mitjançant un petit cap rectangular amb cauda descendent a la seva dreta pot estar acolorida o ser blanca, segons…

Anomenada el rossinyol de Suècia, estudià a l’Escola Reial d’Òpera d’Estocolm i el 1838 debutà com a Agathe a Der Freischütz 'El caçador furtiu' Després d’interpretar durant dos anys els papers de soprano més difícils, com ara el de Robert le diable , Donna Anna de Don Giovanni o Lucia di Lammermoor , la seva veu començà a mostrar signes de cansament El 1841 anà a París, on el tenor Manuel García, després d’aconsellarli un període de repòs, li corregí alguns aspectes tècnics Recuperada totalment el 1842, aparegué en el paper de Vielka Feldlager in Schlesien que G Meyerbeer…

El seu nom prové del fet d’haver estat el valor més llarg en la notació modal, la primera de les notacions rítmiques La seva forma catalana és ’llarga' La seva figura deriva de la virga , un dels dos neumes simples d’una sola nota de la notació quadrada En la notació mensural equival a tres breves , cas en el qual es diu que la longa és perfecta, o a dues breves , cas en el qual es diu que és imperfecta S’utilitza gairebé sempre al final d’una composició per a indicar el repòs, i també en les veus més greus que sostenen la sonoritat del conjunt G de Machaut fou el primer a…