Resultats de la cerca
Es mostren 58 resultats
seqüència
Música
Transposició consecutiva i a un interval constant d’un segment musical, sigui monofònic (ex.1), homofònic (ex. 4) o polifònic (ex. 2).
Exemple 1 - JS Bach Suite per a violoncel , núm 5, BWV 1011, I Preludi © Fototecacat/ Jesús Alises El fenomen seqüencial, que en determinats contextos pot designar-se amb expressions com ’progressió harmònica’ o ’marxa harmònica’, és un recurs harmònic de caràcter centrífug molt important harmonia 2 i alhora un recurs formal de continuació, d’expansió, d’impuls En una seqüència, el segment musical que es repeteix transposat és el ’model’ El nombre d’encadenaments harmònics, implícits o explícits, inclosos en el model és variable, tot i que normalment va des de 2 ex 2 fins a 4 ex 4 Les…
seqüència
Música
En la litúrgia romana, cant rimat que s’interpreta en algunes solemnitats després de l’al·leluia de la missa, abans de l’evangeli.
Antigament també se’n cantaven dins l’ofici diví, especialment després de la capítula Originàriament era un text, a manera de trop , adaptat a una vocalització d’un cant litúrgic, especialment al melisma de l’última síllaba de l’alleluia de la missa Aquesta vocalització, més o menys àmplia segons el grau de solemnitat de la festa, s’anomenava jubilus , melodia o sequentia Els versos aplicats sobre aquesta sequentia foren anomenats prosa o verba De l’expressió prosa ad sequentiam 'prosa feta sobre la seqüència' provenen els dos noms, prosa i seqüència, que rep el mateix concepte Se’n…
Stabat mater
Música
Seqüència litúrgica llatina que comença amb els mots Stabat mater dolorosa juxta crucem lacrimosa, al·lusiva als dolors de la Mare de Déu al peu de la creu.
Per extensió, obra musical basada en aquest text Sorgida en cercles franciscans cap al segle XIII, sovint se n’ha atribuït l’autoria a Iacopone da Todi -1306 -tot i que no es pot dir amb certesa qui en fou l’autor- És formada per vint estrofes de tres versos -dos d’octosíllabs i un d’hexasíllab-, que se succeeixen en parelles de dues amb l’esquema de rimes AAB, CCB, Potser no fou escrita directament amb la intenció de ser cantada, però l’estructura del poema el feu vàlid per a ser usat com a seqüència a partir del segle XV Després de la seva supressió, dictada pel concili de Trento, l’any…
progressió
Música
Successió d’encadenaments (encadenament) que formen un gir harmònic amb sentit musical propi.
Les progressions harmòniques més habituals són la formada pels graus I-IV-V-I, considerada paradigmàtica de la música del Classicisme, i la formada per la seqüència I-IV-VII-III-VI-II-V-I, més característica del Barroc Sovint el terme progressió s’utilitza com a sinònim de seqüència 1
Dies irae
Música
Seqüència litúrgica de l’antiga missa de difunts.
Composta probablement per a la primera domínica d’advent, fou incorporada a la missa de Rèquiem actual en els missals franciscans s XIII i, posteriorment, en el missal romà Conté una descripció impressionant i dramàtica del judici final El seu tema musical ha inspirat diverses composicions
fasola
Música
Sistema de solmització aparegut a Anglaterra a la segona meitat del segle XVI.
És una versió simplificada del sistema hexacordal de Guido d’Arezzo destinada a facilitar la lectura i l’aprenentatge de la música Consta només de quatre síllabes o noms de nota, fa-sol-la-mi, que en el mode major s’utilitzen seguint la seqüència fa-sol-la-fa-sol-la-mi equivalent a les notes do-re-mi-fa-sol-la-si, en do M, del solfeig modern El mode menor se solmitza seguint la seqüència la-mi-fa-sol-la-fa-sol equivalent a les notes la-si-do-re-mi-fa-sol, en la m, del solfeig modern L’única regla és utilitzar el mi per a anomenar el setè grau de l’escala major o el segon de la menor La resta…
major
Música
Adjectiu que s’aplica, en oposició a ’menor', a intervals, acords i modes.
Els intervals majors són aquells intervals del sistema diatònic que, tenint dues magnituds possibles i a excepció dels intervals justos, tenen un semitò més que els seus corresponents menors S’anomenen acords majors o tríades majors, o acords perfectes majors els acords amb 5a J i 3a M Rep el nom de mode major el mode del sistema tonal que, en la seva presentació escalar, mostra la següent seqüència de tons T i semitons S T-T-S-T-T-T-S
verbeta
Literatura
Música
Trop dels responsoris de l’ofici de matines (especialment del novè, però també del tercer i del sisè).
El mot, que apareix usualment en els manuscrits litúrgics catalans del segle XII al segle XVI, és la denominació catalana de prosulla o prosella Inicialment era un procediment mnemotècnic aplicat a un melisma, però amb el temps esdevingué una petita seqüència de notable perfecció literària i musical Hom coneix més de 180 exemplars de verbetes, una bona part de les quals correspon a texts elaborats a Catalunya La música, com en els altres trops, és sillàbica, sense que aquest fet, assolit per la reconversió literària d’un melisma preexistent, pressuposi un pretès caràcter popular
verbeta
Música
Tipus particular de trop característic dels responsoris de l’ofici de matines, sobretot del darrer de cada nocturn.
El mot, que apareix en els manuscrits catalans dels segles XII al XVI, correspon a la prosula , prosella , prosellus o prosel dels manuscrits contemporanis italians, francesos i alemanys Com els altres trops, inicialment s’aplicava a un melisma, però amb el temps esdevingué una petita prosa o seqüència La música és sempre sillàbica Se’n coneixen prop de 200, bona part de les quals són de Catalunya Bibliografia Complement bibliogràfic Bonastre i Bertran, Francesc Estudis sobre la verbeta la verbeta a Catalunya durant els segles XI-XVI , Diputació de Tarragona, Tarragona 1982
cantilena
Música
Mot emprat com a sinònim de melodia lírica i expressiva, tant vocal com instrumental.
Antigament, però, fou emprat sovint com a sinònim de càntic o carmen , en el sentit de peça cantada En el terreny profà s’aplicà a la cançó èpica, a la d’amor, als laments, etc També s’usà en el domini sacre en substitució de mots com himne, antífona o seqüència, així com per a anomenar un cant religiós en llengua profana Del segle XIII al XV indicà una cançó polifònica, sovint a tres veus, en l’estil de la chanson francesa Zarlino 1558 l’usà, més en general, com a sinònim de peça polifònica i Dante el definí com "una petita cantio "
Paginació
- 1
- 2
- 3
- 4
- 5
- 6
- Pàgina següent
- Última pàgina