Resultats de la cerca

També s’anomena mentonera o barbada N’hi ha de diverses mides i formes, per a poder-se adaptar al perfil del mentó de cadascú, i amb diferents sistemes de subjecció

De la part de subjecció sobresurt una prolongació, a mode d’ungla, que fa la funció del plectre Els didals apareixen força desenvolupats en els saltiris europeus a partir del Renaixement En molts instruments actuals de la mateixa família, com el koto i el qanun , són d’ús habitual

Les cordes vibren lliurement entre els dos punts de subjecció i són polsades generalment amb els dits Se subdivideixen en arpes obertes i amb marc, o tancades Reben el nom d’arpes obertes quan la part estructural és formada només per la caixa i el mànec, i el d’arpes amb marc, o tancades, si disposen d’una columna que forma amb la caixa i el mànec una construcció fixa que emmarca les cordes Les arpes obertes poden tenir el mànec corbat com un arc arpes arquejades o bé el mànec recte formant un angle amb la caixa igual o inferior a 90° arpes angulades

El nom té el seu origen en el títol audaç que Philippe de Vitry donà al seu tractat de notació 1320 Vitry sotmeté a revisió els principis de la notació franconiana i introduí modificacions molt importants Des del punt de vista tècnic, la notació adquirí nous valors breus i s’enriquí amb notes roges o blaves, amb la reacció contra la subjecció del ritme binari, i, des del punt de vista melòdic, amb la pressió de les alteracions, i especialment de les diferents sensibles que afecten tots els graus de l’escala, sobretot la dominant Aparegueren les barres de compàs Cal esmentar també…

En la classificació Hornbostel-Sachs, aeròfon amb conducte d’aire, de bisell És fet de fusta de boix o de banús actualment també se’n fan de materials sintètics o de metall Té uns 43 cm de llargada i de 2 a 3 cm de diàmetre, una embocadura de bisell i un total de tres forats digitals 2 + 1 A la part inferior del tub hi ha una anella per al dit anular, que facilita la subjecció de l’instrument El músic, anomenat txistulari , el toca amb una sola mà, habitualment l’esquerra, mentre amb l’altra toca el tamborí que du penjat al braç esquer re El so del txistu està estretament lligat…

En la classificació Hornbostel-Sachs, membranòfon de percussió directa, amb marc i una sola membrana, que es complementa amb una part idiòfona per sacseig Al voltant del marc de fusta hi ha diverses petites ranures laterals amb sonalls, és a dir, amb unes petites planxes o discos de metall, que sonen per entrexoc per parells, els quals estan travessats per un filferro que els subjecta al marc Al mateix marc acostuma a haver-hi un forat circular de subjecció, per al dit polze de l’instrumentista La pandereta és un instrument popular, tradicionalment vinculat a l’acompanyament de…

Inicià la seva carrera amb obres de caire religiós Gràcies al gran duc Leopold de Toscana pogué perfeccionar els seus estudis amb Giuseppe Sarti El 1780 escriví una òpera, Quinto Fabio , per a la ciutat d’Alessandria Itàlia dos anys més tard esdevingué conegut amb L’Armida abbandonata i Adriano in Siria , òperes en les quals no s’apartà de l’estil napolità, aleshores celebrat a Europa, i que li valgué una invitació per a anar a Londres 1785, on durant un any fou compositor de cort de Jordi III S'establí a París 1786 escriví una cantata — Amphion , 1787— per a la lògia maçònica a la qual s’…

En la classificació Hornbostel-Sachs, aeròfon de columna que barreja llengüeta doble i senzilla És constituït per tres elements bàsics el sac, el grall i els bordons El sac, també anomenat odre o sarró, és un recipient de pell d’animal semblant a un bot petit dels usats per a posar-hi vi que fa l’ofici de dipòsit de vent Sol sostenir-se sota un braç, que el pressiona per a insuflar l’aire que conté en els tubs sonors, i gairebé sempre és revestit amb una roba segons el gust del cornamusaire És tradició fer-lo amb una pell de xai o de cabrit assecada, adobada i impermeabilitzada o…

L’etimologia de la paraula viola no és clara Els seus orígens en el terme llatí vitulari ’cantar o celebrar una victòria cantant’ o l’onomatopeia galloromana de significat similar viular , generalment no són acceptats Els filòlegs s’inclinen més per fidula , diminutiu del mot llatí fides , que significa tant ’corda’ com ’instrument de corda’ fidibus canere , ’tocar un instrument de corda’ Del terme medieval vitula es té constància al final del segle XII a Anglaterra Joffroi de Vinsauf el documenta a França cap a la mateixa època, i Ugotio i J De Janua ho fan a Itàlia cap al 1200 D’altra…