Resultats de la cerca

Estudià composició al Conservatori de Praga 1941-48 i, després, musicologia i estètica a les universitats de Praga i Bratislava, on l’any 1952 obtingué el doctorat amb la tesi Les bases teòriques de l’harmonia des de la perspectiva de la filosofia científica A partir del 1968 exercí la docència a la Universitat de Praga, activitat que compaginà amb incursions periodístiques i amb els càrrecs de president de la secció de musicologia de la Unió de Compositors Txecoslovacs 1967-69, vicepresident de la Societat Txecoslovaca d’Estètica 1969-71 i editor en cap de la revista "Estetika…

Conreador del dodecatonisme i capdavanter de la música electrònica, el 1951 fundà a Colònia el Studio für elektronische Musik, i escriví obres de caràcter obertament avantguardista, com Quatre peces 1956, Rèquiem , per a recitador i cinta magnetofònica 1957, Selecció 1960, etc És autor d’obres teòriques sobre la música serial

Deixeble d’Enric Granados, amplià estudis musicals a París i a Ginebra Es dedicà a la formació de pianistes Inventà un aparell per a millorar la disposició de les mans i afavorir la independència dels dits Fundà a Barcelona l’Escola Musical Molinari i publicà mètodes i obres teòriques dedicades al piano

Estudià a Viena i a Ginebra, on des del 1892 fou professor del conservatori Ideà un mètode de gimnàstica rítmica ‘eurítmica’ per a infants, basat en la música Juntament amb el psicòleg Édouard Claparède, l’estengué per tot el món El 1910 fundà l’institut Jaques-Dalcroze a Hellerau Dresden, i més tard n'obrí un a Ginebra, que dirigí fins a la mort Deixà obres teòriques, com L’éducation par le rythme 1907, i òperes, com Sancho Panza 1897, concerts, cançons, etc Joan Llongueres i Badia, deixeble seu, n'introduí el mètode a Catalunya

Estudià amb EGarcía Torres a Sevilla, amb JTragó a Madrid i amb Moszkowski i D’Indy a París, on residí des del 1905 fins al 1914 Fou nomenat professor del conservatori de Madrid el 1931 Molt inspirat per la seva ciutat, les seves millors obres són Sevilla 1909, Sonata romántica 1910, Rincones sevillanos 1910, La Procesión del Rocío 1913, Danzas fantásticas 1920, Sinfonía sevillana 1920, Rapsodia sinfónica 1931, per a piano i orquestra, etc De les seves obres teòriques cal destacar l' Enciclopedia abreviada de la música 1917-47 i un Tratado de composición musical 1947-50

La seva família procedia de Pèrsia Treballà a Bagdad, on ja era conegut cap al 1250, al servei del darrer califa, al-Musta'ṣim bi-Llāh, com a músic i bibliotecari Després del saqueig mongol de Bagdad de l’any 1258 continuà al servei dels ocupants i de la família al-Guwayni fins a la seva caiguda l’any 1284, moment en què Ṣafi al-Dīn perdé tots els seus privilegis Escriví diverses obres teòriques en les quals tractà d’aspectes com el ritme o els modes i la divisió de l’escala La seva aportació més rellevant fou la proposta de divisió de l’octava en disset intervals També dissenyà…

A dinou anys ingressà a l’orde benedictí Es formà primer a Tours i després amb Remy d’Auxerre, a París Visqué a Tours, on fou cantor de l’abadia de Sant Martí Ocupà el càrrec d’abat als monestirs d’Aurillac i Fleury i, des de l’any 927, al de Cluny, on succeí el seu primer abat, Berno Se sap que escriví tres himnes i una dotzena d’antífones per a l’ofici de Sant Martí, a més de sermons i comentaris bíblics Durant molt de temps se li han atribuït algunes obres teòriques l’autoria de les quals correspon, però, a l’abat italià de nom Odó d’Arezzo

Inicià la seva carrera com a pianista, i més tard es dedicà a la direcció d’orquestra Fundà la Società Italiana di musica moderna 1917 La seva producció, eclèctica, comprèn simfonies d’influència germànica, obres inspirades en el passat musical italià i composicions neoclàssiques És autor, entre d’altres, de les òperes La Donna serpente 1932 i de La Favola d’Orfeo 1932, del ballet La Giara 1924, de la suite per a piano i orquestra Scarlattiana 1926 i d’obres teòriques Il piano forte 1937, La tecnica dell’orchestra contemporanea 1950, etc Publicà llibres sobre compositors Bach,…

Tingué una especial anomenada la Camerata Fiorentina El primer que usà el nom de camerata fou G Caccini, en la dedicatòria a Bardi que apareix en la seva obra Euridice El terme també s’ha aplicat a les reunions de grups d’intellectuals sota la protecció de Jacopo Corsi, durant el darrer decenni del segle XVI i els primers anys del XVII, en què s’experimentava amb el drama musical No hi ha, però, cap evidència documental que avali l’ús del terme en aquest cas

Cursà les carreres de dret i ciències a Nantes, mentre es formava musicalment al Conservatori de París, on estudià violí i diverses assignatures teòriques Treballà a l’École des Hautes Études 1906-33, com a arxiver, bibliotecari i professor d’història i estètica de la música Membre de diverses societats musicals, fundà i presidí 1917-32 la Societat Francesa de Musicologia El 1919 succeí a A Lavignac com a editor de l' Encyclopédie de la musique et dictionnaire du Conservatoire La seva obra més important és L’école française de violon de Lully à Viotti études d’histoire et d’…