Resultats de la cerca

Començà tocant a la banda de Lionel Hampton 1945-47 Posteriorment s’incorporà a diverses bandes i, al final dels anys cinquanta, acompanyà Thelonious Monk, amb qui gravà Thelonious in Action , i treballà amb els Jazz Messengers d’Art Blakey Formà un quintet amb dos saxos tenors amb Eddie "Lockjaw" Davis Des del 1963 visqué a França, on tocà amb els millors músics i orquestres realitzà gires anuals pels EUA Fou un dels millors saxofonistes tenors del hardbop , de fraseig ràpid i de so càlid i incisiu Entre els seus discos, cal destacar Blowin’ Sessions 1957, Call it…

Al segle XVI, i fins a l’expansió de la moda dels castrati a la segona meitat del XVII, la veu de tenor, amb una tessitura molt similar a la del baríton modern, esdevingué la més important en el cant solista protagonisme compartit amb la veu de soprano en el repertori secular Fou en aquest període que sorgiren els primers tenors de fama internacional Giulio Caccini, compositor de Le nuove musiche i de Nove musiche e nuova maniera di scriverle obres fonamentals per a conèixer l’estil virtuós de les obres per a veu solista d’aquesta època, i Luigi Rossi, també cantant i compositor Si bé en les…

Debutà el 1914 amb La Gioconda Aviat fou un dels primers tenors mundials Es presentà a Barcelona el 1917 El 1946 actuà a València amb Manon , de Massenet Enregistrà òperes completes, àries i cançons napolitanes i escriví unes memòries Confidenze, 1942

El creuament tímbric suposa una intensificació de la veu, que passa a ocupar una posició més aguda que la que li correspon habitualment En música instrumental són freqüents els creuaments dels violoncels per sobre les violes, i en música vocal, els dels tenors per sobre les contralts instrumentació

Veu de tenor robusta, de timbre brillant i de resistència poc habitual, particularment adequada per als papers heroics wagnerians Fou una manifestació extrema de la nova veu de tenor dramàtic que aparegué en la grand opéra francesa a mitjan segle XIX, en òperes com Robert le Diable , de G Meyerbeer, i Benvenuto Cellini , d’H Berlioz, tot i que aquest tipus de tenor robust ja començà a ser requerit des del final del segle XVIII en òperes com Fidelio , de Beethoven Lauritz Melchior , el heldentenor més important del segle XX, Wolfgang Windgassen, Jon Vickers i Peter Hofmann han estat alguns…

Debutà el 1867 a Finale Emilia, amb Norma , de Bellini Aviat es convertí en un dels tenors més cèlebres d’Europa El seu repertori incloïa òperes de Rossini, Donizetti, Auber i Meyerbeer En 1880-81 actuà al Liceu de Barcelona, i en 1881-82 a Madrid, on, en anys successius, fou el rival de Gayarre Tornà al Liceu en 1882-85 i 1886-87 Es retirà el 1905

El seu nom real era Dario Corelli Format a Milà, debutà el 1951 al festival de Spoleto, en Carmen La calidesa i brillantor de la seva veu el convertiren en un dels tenors principals del seu temps Cantà regularment a la Scala de Milà del 1954 al 1970 i sovint al Metropolitan de Nova York A Barcelona es presentà el 1961 Es retirà pràcticament el 1975 Enregistrà òperes completes i diversos recitals d’àries

Estudià a Friburg, on debutà el 1951, i on el 1954 interpretà amb gran èxit el paper de Tamino a La flauta màgica Estrenà Oedipus der Tyrann 1959, de COrff Entre les seves interpretacions posteriors cal esmentar l’actuació en el paper de Henry en Die schweigsame Frau , ‘La dona silenciosa’ de RStrauss, i l’enregistrament del cicle de cançons Das Lied von der Erde , ‘El cant de la terra de GMahler Mort prematurament, és considerat un dels millors tenors dels darrers quaranta anys

Malgrat que Nàpols gaudeix d’una important tradició en música vocal des del Renaixement, la majoria de les anomenades cançons napolitanes daten de la segona meitat del segle XIX Escrites en italià i napolità, parlen de la passió amorosa i de la bellesa dels paisatges napolitans Bona part de la popularitat d’aquestes cançons es deu al fet que els tenors més grans del segle XX -des d’E Caruso fins a L Pavarotti, J Carreras o J Aragall- les han inclòs en el seu repertori Cançons com O sole mio o Torna a Surriento són exemples molt coneguts d’aquest gènere

Fou un nen prodigi als sis anys ja actuava en espectacles Del 1934 al 1936 tocà a la banda d’Isham Jones i quan aquest es retirà fundà la seva pròpia orquestra, amb la qual tingué un gran èxit comercial La seva millor època correspon al període 1944-46, en què per l’accent i el swing que tenia era l’orquestra blanca que més s’acostava a les negres L’orquestra va destacar per l’extrema subtilitat amb què usà els saxofons En aquest sentit fou pionera en la combinació de tres saxofons tenors i un de baríton