Resultats de la cerca

Aprengué la tècnica al taller de Stefano a Verona i rebé la influència de Gentile da Fabriano, l’estètica refinada del qual continuà en els frescs avui perduts de la Sala del Maggior Consiglio al Palazzo Ducale de Venècia 1422 i de Sant Joan del Laterà a Roma 1431-32 Conreà un humanisme a mig camí entre l’ús cortesà del gòtic internacional i l’estudi de la natura i de l’antiguitat clàssica En són exemples l' Anunciació 1424-26, església de San Fermo Maggiore, Verona i la Mare de Déu i l’Infant Museo di Castelvecchio, Verona, el fresc de Sant Jordi i la Princesa 1433-38, església de Santa…

Es traslladà a Roma 1272, on conegué l’obra de Pietro Cavallini, però la seva veritable formació tingué lloc a Florència, mentre participava en la realització dels mosaics de la cúpula del Baptisteri d’aquesta ciutat amb les dues escenes de la Història de Josep i la Imposició del nom del Baptista D’aquesta primera etapa seva és la creu pintada de l’església de San Domenico a Arezzo L’obra que enllaça amb el seu període de maduresa és la Maestà , pintada per a l’església florentina de Santa Trinità ~1285, Uffizi, que conserva els elements compositius simètrics i la iconografia dels models…

Documentat des del 1321, hom en desconeix la formació És autor del Tríptic de Sant Domènec Museo Nazionale, Pisa i de la taula del Triomf de Sant Tomàs d’Aquino ~1345 església de Santa Caterina, Pisa, que mostren un estil anàleg al dels pintors sienesos, en particular Simone Martini Li han estat atribuïts, sense fonament, els frescs del Triomf de la Mort Camposanto, Pisa, considerats avui obra d’un artista bolonyès, probablement Vitale da Bologna

Deixeble vers el 1576 d’Agostino Tassi a Roma, aviat el seu art derivà vers la línia més naturalista de Caravaggio Per raons de tipus personal abandonà Roma i s’establí successivament a les Marques 1613-18, Gènova 1621 i Torí 1622 Després d’una curta estada a França 1623-26 s’installà definitivament a la cort anglesa, per a la qual treballà El seu tenebrisme —a base de colors clars, transparències i reflexos— enllaça amb la línia clar-obscurista holandesa Fou pare de la també pintora Artemisia Gentileschi

Patriarca de la pintura uruguaiana del s XIX És autor d’escenes històriques, allegòriques i anecdòtiques Són interessants les seves visions gautxesques, realistes i d’esperit plein air

Autor de quadres d’història, com Bonaparte a bord del Bellerophon 1815 Fou conservador de la National Gallery de Londres 1843-47 i president de la Royal Academy des del 1850

El 1315 pintà el cèlebre fresc de la Majestat, per al Palazzo Pubblico de Siena, la seva primera obra coneguda, on, influït per Duccio di Buoninsegna, desenvolupa el tema, però en un estil aristocràtic i elegant, inspirat en el gòtic francès El 1317 fou cridat a Nàpols, on pintà Robert d’Anjou coronat per sant Lluís de Tolosa Museo e Gallerie Nazionali di Capodimonte, Nàpols Anà a Pisa 1319, on féu el Políptic de santa Caterina Museo Nazionale di San Matteo, Pisa, i a Orvieto 1320, i el 1324 tornà a Siena Al Palazzo Pubblico féu un altre fresc, Guidoriccio da Fogliano, capità victoriós senès…

Partint d’un bizantinisme dramàtic i expressionista crucifix de Santa Maria degli Angeli a Assís, assolí un estil propi crucifixos de San Rainiero de Pisa i San Domenico de Bolonya

Seguidor de Giotto, fou un dels representants de l’academicisme eclèctic florentí Les seves obres mostren elements giottescs, sienesos i del gòtic internacional i, alhora, una accentuació del caràcter popular frescs a la sagristia de l’església de San Miniato, Florència, al Camposanto de Pisa 1391-92 i al Palazzo Publico de Siena 1407

Basa la seva fama en els frescs del Capellone degli Spagnoli 1366-67 a Santa Maria Novella de Florència, on, a més de representacions de la vida de Crist, pintà allegories exaltant l’orde dominicà, que dominava pràcticament la Florència de l’època El 1377 feu un fresc al cementiri de Pisa, la Leggenda di San Raniero Seguí l’estil de Giotto amb una certa llibertat