Resultats de la cerca

La seva forma habitual és el dístic, però pot adoptar altres metres En la lírica grega inicialment era una inscripció poètica sepulcral posteriorment esdevingué una composició poètica de temàtica i to diversos Callímac en fou el conreador més important Els epigrames llatins ja adoptaren un caire satíric es destaquen els de Varró i Marcial Durant el Renaixement, aquest gènere fou molt apreciat i és considerat l’antecedent de la sàtira conceptista barroca Posteriorment, el conrearen Góngora, Quevedo, Voltaire, Goethe, Alfieri i Verlaine, entre altres Als Països Catalans, utilitzat com a mitjà…

S'oposa al plazer Les Leys d’amor recullen el terme amb el seu valor tècnic, però el gènere apareix en època anterior

Tracta de temes diversos sobre la didàctica cortesana moral, educació cavalleresca per als escudièrs i mundana per a les donzèlas , i formació dels joglars És molt conegut el de Guerau de Cabrera

Pot ésser de ritme trocaic, dactílic o mixt diverses combinacions dels dos tipus anteriors

A Grècia i a Roma, era una inscripció fúnebre redactada en metres diversos hexàmetres, dístics elegíacs Es destaquen els dels Escipions, de Plaute i d’Enni Més tard fou un pretext per a fer exercicis retòrics brillants i també certs escrits importants elogi de l’amor al Banquet de Plató A causa del seu càracter solemne i ampullós se'n produïren de seguida paròdies burlesques, molt imitades posteriorment La variant més estesa de l’elogi fou la fúnebre Elogi fúnebre dels atenesos, de Tucídides Conreat a Roma, amb el cristianisme adoptà, juntament amb el to de lloança, unes formes precises d’…

Sorgida a la Jònia asiàtica, tenia temàtica i característiques diverses guerrera, amorosa o fúnebre, les quals es mantingueren en passar al Peloponès segle VI aC La conrearen Tirteu, Mimnerm i altres, i d’una manera connatural hi apareixia l’element miticonarratiu o el gnòmic Amb els poetes romans Tibul, Properci i Ovidi prevalgué el to fúnebre i el nostàlgic hom hi troba també exemples d’elegies patriòtiques o gnòmiques En època medieval aquestes característiques temàtiques es mantingueren, però hom prescindí de la uniformitat mètrica Boccaccio — Elegia di Madonna Fiammetta , lament amorós…

Tot i que solen ésser líriques, les èglogues poden incloure una possible interpretació dramàtica, car sovint es desenvolupen en forma de diàleg Els exemples més interessants de la poesia antiga són els Idillis pastorals de Teòcrit i les Bucòliques de Virgili Conrearen aquest gènere Dant, Boccaccio i Petrarca, que prenunciaven d’alguna manera les tendències renaixentistes El Renaixement fou l’època de gran difusió del gènere, en les seves variants lírica i dramàtica el conrearen Ronsard, Poliziano, Juan del Encina, Lucas Fernández i Gil Vicente Als s XVI i XVII compongueren èglogues Garcilaso…