Resultats de la cerca

Diaca a Lió, dirigí l’escola catedralícia Escriví De electione episcoporum , on reivindicà la llibertat de l’elecció dels bisbes, i la collecció canònica Capitula ex lege et ex canone collecta

Cap al 890 dedicà als comtes de Barcelona Guifré I i Ginedilda sengles poemes en hexàmetres que acompanyaven la tramesa d’un magnífic ventall cordovès decorat amb lletres d’or, regal d’algun personatge important

Des del 814 residí a la cort d’ací que la seva Vita Ludovici , bé que és una font de primera magnitud per a estudiar aquest regnat, tingui un to de panegíric El període historiat en aquesta obra abraça des del 769 fins al 840 El relat fins l’any 829 és menys original que la resta, i per a la redacció utilitzà informació d’altres autors, com el monjo Ademar La Vita conté precisions molt valuoses per a la història de la pre-Catalunya carolíngia

És considerat per molts com el de major significació de l’època prenicena o de la patrística en general Deixeble i successor de Climent d’Alexandria en la direcció de l’ escola cristiana d’Alexandria , a causa de dificultats amb el seu bisbe originades per la predicació només era llec quan Orígenes començà a predicar i per l’ordenació presbiteral conferida per altres prelats, s’establí a Cesarea de Palestina, on fundà una nova didascàlia D’ideologia bàsicament neoplatònica era deixeble d’Ammoni Saccas, l’eruditíssim i crític Orígenes aprofità per a la teologia cristiana n’és el primer…

Descendia d’una família hebrea, i en convertir-se al cristianisme prengué el nom de Pau Àlbar Defensà amb entusiasme les seves noves creences religioses, ensems amb Eulogi, de qui escriví la vida Combaté els errors de l’apòstata Eleàzar Entre els seus llibres destaquen Indiculus luminosus 854, epístoles i poemes El Liber scintillarum de Defensor de Ligugé, li és atribuït falsament

El 1868 s’incorporà al cos de zuaus pontificis, lluità a Roma contra els garibaldins i, de retorn a Catalunya, propugnà una croada per a restituir els Estats Pontificis a Pius IX A la tercera guerra Carlina fou auditor de guerra del general Rafael Tristany Fundà a Madrid la revista La Civilización  1874-80 Els darrers anys de la seva vida residí a Granada, on escriví una pintoresca i popular versió de la Bíblia en versos castellans Publicà Roma en el centenario de San Pedro 1867, Homenaje filial a Su Santidad el papa Pío IX 1875, biografies de Pedro de la Hoz 1866 i…

És la més antiga de l’Índia després de la sànscrita Els primers documents, anomenats Śaṅgam del 200 aC al 200 dC, amb arrels possiblement anteriors, formen dues colleccions el Pattuppāṭṭu ‘Conjunt de deu càntics’ i l' Eṭṭuttokai ‘Collecció dels vuit versos’, antologia de poesia popular i de contes, de contingut èpic, eròtic i de panegíric, amb poques influències bramàniques El llibre poètic més venerat és el Kuṛaḷ, de Tiruvaḷḷuvar ~400, conjunt de 1 330 versos curts sobre la virtut, la riquesa i la felicitat que, per llur alta moralitat hom l’ha comparat al Sermó de la muntanya , ha estat…

Residí a la cort, a Alep i a Bagdad Tingué una posició favorable al xiisme i escriví una obra sobre els seus màrtirs És autor de Kitab al-aġānī ‘Llibre dels cants’, on explica l’ambient històric i cultural dels poetes i dels músics àrabs des de l’època preislàmica fins al segle IX Envià la primera còpia del llibre al califa al-Ḥakam II de Còrdova

En són exemples els Complants a la lamentable presa de Constantinoble , obra anònima catalana del s XV, en 40 estrofes, i també el poema en anglès antic Complaint of Deor s IX, en el qual el poeta es lamenta perquè ha perdut el favor del seu senyor Amb el Romanticisme el gènere ressorgí i donà obres de la categoria de La complanta d’en Guillem 1872 de Manuel Milà i Fontanals, i de les Complaintes 1885 de Jules Laporte

Llengua pròpia dels sogdians, esdevingué lingua franca de tots els pobles de l’Àsia central des de la mar Càspia fins a Mongòlia Escrita en caràcters d’origen arameu, els primers documents daten del s IV la major part dels texts, que són dels s VIII-IX, constitueixen una rica collecció de texts búdics i maniqueus Eliminat pel persa, no fou descobert fins al s XIX, i en subsisteix un vestigi en el yagnābī parlat a l’est de Samarcanda