Resultats de la cerca

Fou periodista i fundador de la revista Colónida , des de la qual intentà d’aprofundir la problemàtica del seu país Escriví Con la argelina al viento 1910, collecció d’articles, i El caballero Carmelo 1918, volum de contes

Collaboradora del diari La Nación , assolí prestigi pel seu estil amè i satíric amb què feia la crònica del quotidià de la vida ciutadana Començà per la novella Hay que sonreir 1966, sobre els baixos fons portenys, de clima realista i sòrdid però amb molta tendresa Seguiren Los heréticos 1967, volum de contes, El gato eficaz 1972, novella fonamentada bàsicament en el llenguatge i en la utilització de l’inconscient Aquí pasan cosas raras 1976, relats, i Como en la guerra 1977, novella on intenta aprofundir en el protagonista, tant en les seves fantasies inconscients com en les…

Estudià ciències econòmiques i filosofia i lletres, i la seva poesia es caracteritza per la seva unitat i coherència internes Es desenvolupa en espiral per aprofundir, en cada nou llibre, en els mateixos temes i problemes com ara la crisi del racionalisme, el sentit de la bellesa i la destrucció Entre els seus llibres més importants cal esmentar Dibujo de la muerte 1967, El sueño de Escipión 1971, El Azar Objetivo 1975, Música para juegos de artificio 1989, Divisibilidad indefinida 1990, Verano inglés 1999, Ut pictura poesis 2001 i Espejo de la gran niebla 2002 Ha publicat també…

Es donà a conèixer com a autor d’obres teatrals Partits pel mig , 1957 Aquesta terra , 1965 Atret ben aviat per la investigació, confegí a partir de les seves recerques alguns muntatges Balades del clam i de la fam 1967, A l’Àfrica, minyons 1972 i Francesos, liberals i trabucaires 1972, obres elaborades a base de texts vuitcentistes Entre els seus nombrosos llibres d’estudis de tema teatral cal destacar Història del teatre universal 1966, Teatre català d’agitació política 1969, Àngel Guimerà, les dimensions d’un mite 1971, Aproximació a la història del teatre català modern 1972, Introducció…

Vida i obra D’origen social humil, aconseguí relacionar-se amb la noblesa com a secretari del comte de Sinarcas i com a majordom dels ducs de Gandia A Madrid arribà a ser conegut com el Discreto Valenciano i hi publicà diverses obres La dependència de la noblesa feu que la seva poesia s’adaptés a temes de circumstàncies festes religioses, solemnitats oficials i actes de rellevància social Fou un dels fundadors de l’Acadèmia dels Nocturns, en la qual adoptà el nom de Sombra A les actes de l’Acadèmia hi ha vuit poemes i quatre discursos seus Presentà una dotzena de composicions als certàmens…

De petit residí a Vilafranca del Penedès, però el 1859 passà a Barcelona Estudià filosofia i lletres i dret a la Universitat de Barcelona, i entre els seus mestres hi hagué Coll i Vehí, Milà i Fontanals, Bergnes de las Casas i Llorens i Barba El curs 1869-70 ingressà al seminari de Barcelona i l’any següent passà al de Vic, on s’inicià en la doctrina de Tomàs d’Aquino, que l’havia de marcar profundament El 1871 fou ordenat sacerdot a Girona, però continuà estudiant teologia al seminari de Barcelona fins a obtenir-ne grau de batxiller 1875 i la llicència 1876 al seminari de València El 1873…

Concepte i abast del Renaixement Tant els extrems cronològics com la mateixa essència històrica d’aquest període són, encara a l’actualitat, objectes de moltes discussions D’entrada, hom pot afirmar que el concepte de Renaixement és correlatiu al concepte d’edat mitjana neix com una oposició que es disposa a edificar una nova civilització, forta i poderosa, que pretén de substituir els segles de barbàrie transcorreguts des de la caiguda de l’imperi Romà Hom mira d’establir novament una ben determinada “classicitat'' que cal imitar i prendre com a model, per tal de fer sorgir, en la història…

Evolució del concepte No és gaire clara la procedència del mot barroc Benedetto Croce l’ha fet derivar de baroco, terme mnemotècnic que els escolàstics idearen per a designar una complicada figura de sillogisme Segons Croce, barroc era “una de les variants d’allò que és lleig i repulsiu”, artísticament parlant Hom el creu també provinent del portuguès barrõco , que significa ‘perla irregular, defectuosa’ D’altres el fan derivar de l’italià parruca o perruca , amb les ondulacions i els enjoiaments de la qual hom el compara Sembla que fou Benvenuto Cellini qui l’aplicà per primera vegada a l’…