Resultats de la cerca

És constituït per un refrany glossat per dues sèries d’estrofes breus i respectivament parallelístiques, originàriament cantades per dos cors o dues veus a cada sèrie les estrofes s’enllacen mitjançant la repetició del darrer vers de cadascuna al començ de la següent cada estrofa de cada sèrie s’alterna amb l’estrofa corresponent de l’altra sèrie, de manera que el conjunt de la peça és fet de l’alternança de les estrofes parallelístiques de les dues sèries Tanmateix, els exemples conservats setze texts manquen sovint d’una de les sèries o bé de l’…

En la poesia quantitativa grecollatina, el terme fou emprat per a designar indistintament tant els peus mètrics com els versos o les estrofes En el sentit més estricte, hom dóna el nom de metre a la unitat de repetició dintre el vers que consta de dos temps marcats — —, espondeu — ̆—, crètic, etc, que equival a una durada de quatre unitats de temps com a mínim Si la unitat de repetició dins un vers consta només d’un temps marcat ̆—, iambe, etc rep el nom de peu , i per a constituir-se en metre cal que consti com a mínim de dos peus Així un metre iàmbic seria…

D’origen obscur, constituïa ja la forma més elevada de la poesia occitana trobadoresca, i el seu tema era l'amor cortès i l’encomi La denominació de cançó fou confosa alguna vegada amb la de vers les Leys d’amor s XIV n'establien la diferència Així, atribuïren al vers una extensió major, de cinc a deu estrofes o cobles, i unes possibilitats de contingut més àmplies a la cançó, una extensió menor, de cinc a set estrofes, un contingut limitat als temes amorosos o encomiàstics, i un major refinament de les formes i en els mots Bé que la llibertat estròfica era total,…

Com que aquesta cançó era utilitzada com a refrany comentat poèticament amb cobles glossadores, el terme passà a indicar la composició global cançó-refrany i estrofes glossadores Durant el Renaixement la cançó tradicional fou tractada polifònicament pels compositors més notables, entre els quals destaquen Juan del Encina, Mateu Fletxa el Vell, Pedro de Pastrana, Cristóbal Morales i Juan Vásquez Al s XVII es convertí en una cantata per a veus i instruments de caràcter religiós, i els compositors més notables foren JBComes, ATHortells, MRomero, JCererols i PRabassa Al s XVIII inicià la seva…

És autor de tres śataka formades per cent estrofes breus moralitzadores, Śringāra śataka ‘Centúria de l’amor’, Nīti śataka ‘Centúria de la prudència de la vida’ i Vairāgya śataka ‘Centúria de la renunciació’

Es conserven, escrits per ell, un llarg poema de 145 estrofes sobre els preceptes de la Llei, notable per una enginyosa intercalació de versets bíblics, i una desena de poemes religiosos Per citacions posteriors hom sap que escriví comentaris a tractats talmúdics L’any 1078 traduí a l’hebreu un llibre jurídic de Ḥai Gaon

La seva redacció definitiva és del segle II L’obra, que consta de 24 000 estrofes, dividides en set parts, inaugurà un gènere literari kāvya Amb el Mahābhārata , formen part de la tradició smirti i gaudeixen d’autoritat religiosa La seva representació anual ha mantingut viu el culte de Rāma Fou traduït al català per C&A&Jordana Barcelona, 1932

Subjecta a variades formes mètriques i rimades, es resolgué en estrofa pròpiament dita amb el tercet encadenat versos endecasillabi combinats sota l’esquema ABA BCB CDC, etc, la sèrie cloent-se amb un quartet XYXY d’origen italià, el prestigià la Divina Comèdia de Dante, i, al marge de precedents, JBoscà l’introduí a les literatures hispàniques, al s XVI A la poesia catalana medieval hi ha agrupacions elementals de tres versos, correntment curts, en els refranys de dansa com a elements integrats, en tirades més o menys llargues de versos regulars, irregulars o plurimètrics Ramon…

En són exemples els Complants a la lamentable presa de Constantinoble , obra anònima catalana del segle XV, en 40 estrofes, i també el poema en anglès antic Complaint of Deor segle IX, en el qual el poeta es lamenta perquè ha perdut el favor del seu senyor Amb el Romanticisme el gènere ressorgí i donà obres de la categoria de La complanta d’en Guillem 1872 de Manuel Milà i Fontanals, i de les Complaintes 1885 de Jules Laporte