Resultats de la cerca

Sacerdot afrancesat, és autor de l' Examen de los delitos de infidelidad a la patria imputados a los españoles bajo la dominación francesa 1816 Escriví poesia anacreòntica i bucòlica, a la manera neoclàssica, i odes religioses i morals, i publicà un recull el 1797 El poema més conegut és La inocencia perdida 1799, a imitació d' El Paradís perdut de Milton

Estudià botànica i farmàcia a Barcelona i s’hi llicencià el 1829 i 1834 respectivament Publicà obres com Examen de los sistemas botánicos 1829, Catálogo por familias de las plantas recogidas en la isla de Menorca 1859 i una Historia general de la isla de Menorca 1874-76, en dos volums També publicà l’obra teatral El casamiento por venganza o Enrique y Blanca 1838

Estudià medicina, possiblement a Alcalá de Henares, i exercí a Linares i a Baeza Publicà Examen de ingenios para las ciencias 1575, obra que tracta d’aspectes anatòmics, fisiològics i psicològics de la persona humana Hipòcrates, Plató, Aristòtil i Tomàs d’Aquino figuren entre les seves fonts Inclosa en l’índex de llibres prohibits 1581, fou, però, repetidament impresa, amb el text reformat, i traduïda arreu d’Europa influí en alguns aspectes del Quixot

Llicenciat en filologia romànica, collabora en els suplements de cultura de la premsa diària Avui , La Vanguardia , El País Professor de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès des del 2008, manté una regular i continuada activitat com a narrador i els seus contes han estat celebrats com un dels exponents més interessants de la nova narrativa Ha publicat els llibres L’examen de l’autodidacte 1999, Àlies Barcelona 2001, L’embolic del món 2002, Topolino 2004,  No pots no sentir-ho 2006 i Fora de la màquina 2011

De molt jove es traslladà a Barcelona, on obrí una llibreria i hi fundà els periòdics El Examen 1868 i El Siglo XX El 1871 es traslladà a Madrid, on fundà i dirigí El Eco de la Patria Conservador primer i liberal de Sagasta després, el 1872 anà com a voluntari a la guerra de Cuba Publicà, entre altres moltes obres, La farsa social Cartas a Emilio segona edició del 1865, Retrato histórico de Francisco II 1867, Colección de tratados celebrados entre España y las demás naciones desde 1801 hasta Amadeo I 1871, la novella de costums A bordo del vapor Guipúzcoa 1872, Historia de los…

Fou secretari de Ferran d’Aragó i de Borja, duc de Vilafermosa Traslladat a Madrid, ho fou de l’emperadriu Maria d’Àustria i, més tard, cronista del Regne d’Aragó Secretari, també, del comte de Lemos, Pedro Fernández de Castro, del qual fou superintendent, l’acompanyà al Regne de Nàpols, on fundà una acadèmia Preocupat per la perfecció de les seves obres, no en volgué imprimir cap, i fins i tot manà de cremar-les abans de morir El seu fill, Gabriel Leonardo de Albion, reuní les que pogué salvar amb les del seu oncle Bartolomé Leonardo de Argensola i les edità a Rimas 1634 Partidari que els…

En aquesta activitat intervenen criteris normatius —idees prèvies sobre què ha d’ésser la literatura— i una tasca d’erudició que proporciona les dades materials bàsiques Però el que defineix la crítica és l’anàlisi dels elements que componen l’obra Aquesta anàlisi té aspectes de caràcter científic —estudi de les circumstàncies biogràfiques, històriques, socials, etc, que han fet que l’obra fos escrita d’una manera determinada— i és una aportació decisiva del segle XIX, on la crítica abandonà l’apriorisme que constituïa anteriorment la seva base hi és ineludible, però, un cert grau de…

Vida i obra D’ascendència noble, visqué entre València, Nàpols i Madrid Des del 1592 assistí, amb el nom de Secreto , a l’Acadèmia dels Nocturns de València, en la qual participà en vint-i-quatre sessions, llegint-hi poesies i quatre discursos Prengué part en les justes poètiques organitzades per Bernat Català de Valeriola 1600 i en les celebrades amb motiu de la canonització de Ramon de Penyafort 1602  Fou procurador general del duc de Gandia Carles de Borja 1601-07 i capità de la fortalesa calabresa de Scigliano 1607-09 El 1616, amb l’intent de fer reviure l’Acadèmia dels Nocturns, fundà a…

Oscilla en longitud entre l’article i el llibre i adopta formes molt diferents la pura divagació — Essais de Montaigne—, la dissertació sistematitzada — Essays on population de Malthus—, el diari íntim — Fragments d’un journal intime d’Amiel—, el “diccionari” — Dictionnaire philosophique portatif de Voltaire—, l’epístola — Lettres persanes de Montesquieu—, el diàleg — Dialogues concerning natural religion de Hume—, etc Bé que fou Montaigne qui el batejà amb els seus Essais 1580-95 i qui n’és generalment considerat com l’iniciador perquè, de més a més, aconseguí un equilibri…