Resultats de la cerca

A l’inici s XI era oberta a tot home lliure, mentre fos cristià De fet, però, era requerit de posseir els suficients recursos econòmics per a mantenir l’armament i el cavall Cap a mitjan s XII començaren les disposicions que exigien ascendència cavalleresca, les quals, vers la meitat del s XIII, ja s’havien imposat, i impedien l’ingrés dins l’orde principalment al poderós i ric patriciat urbà, llevat de si hi havia concessió expresa del sobirà No existia un codi escrit, sinó un conjunt de regles i deures als quals s’adheria per jurament ni una jerarquia de títol, grau o edat L’ideal…

Ingressà a l’orde el 1880, i féu els estudis a Moià Moianès i a Lleó Exercí el magisteri a Catalunya fins el 1901, que anà a Roma com a arxiver i cronista de l’orde i director de les Ephemerides Calasanctianae Recorregué totes les províncies de l’orde i és autor de tres volums sobre escriptors escolapis Roma 1908-11 i d’un inventari de documents de l’arxiu general de l’orde Renuncià el càrrec i es retirà a Barcelona, on traduí al llatí l' Atlàntida de Jacint Verdaguer editada el 1929, un volum de poesies llatines, Carminum libri quattuor…

Estudià a Alcalá de Henares Franciscà, fou custodi de la província de Castella 1681-82, cronista de l’orde i predicador del rei 1693 Autor d’una Crónica seráfica 1682-98, on inclogué una Vida de Raimundo Lulio , publicada separadament Madrid, 1686, inscrita dins el corrent propugnador de l’ortodòxia lulliana de l’orde franciscà

General de l’orde dominicà 1756-77 i cardenal Fill de Joan Antoni de Boixadors i de Pinós, comte de Savallà i de Peralada Provenia de família aristocràtica lligada a la casa d’Àustria Cursà estudis de filosofia i teologia a Barcelona i de dret a Lovaina Després de servir un quant temps a l’armada austríaca, la qual cosa el dugué a formar part del consell àulic de Carles VI, entrà a l’orde dels predicadors, on fou provincial 1746 i mestre general 1756, i finalment Pius VI l’elevà al cardenalat 1775 En el si de l’orde renovà i impulsà la filosofia tomista…

Al final del 1561 es traslladà a Nova Granada, on fou provincial de l’orde franciscà Anà a Castella 1576-85 com a representant del seu orde i obtingué permís per a imprimir la seva obra Recopilación historial tot i això, aquesta no fou publicada fins al s XX l’obra és interessant per al coneixement de la geografia d’aquella regió i dels costums dels seus habitants

Mercedari, el 1659 fou destinat al convent de Santa Maria del Puig Era bon teòleg i mestre de l’orde Fou comanador de Terol i d’Oriola i predicador per Aragó, València, Múrcia i Barcelona Autor d’obres sobre gramàtica, poesia i sintaxi i d’una obra sobre vides dels sants de l’orde de la Mercè, impresa entre el 1672 i el 1705 Escrivia en llatí i en castellà

Escriví una autobiografia i tres tractats espirituals, publicats el 1675

Pertanyent al grup dels Beat Poets de San Francisco, publicà el seu primer volum el 1935, These Are the Ravens , encetant la problemàtica pacifista que anà aprofundint i el féu entrar en l’orde dels dominics Canvià aleshores el seu nom literari pel de Brother Antoninus Sota aquest pseudònim publicà At the Edge 1958 i tota una sèrie de llibres de protesta Abandonà l’orde i tornà a publicar com Everson més endavant Entre les seves darreres obres cal esmentar The Masks of Drought 1979

Ingressà en l’orde franciscà 1900 i fou ordenat de sacerdot 1909 Estudià a Roma i Quaracchi Toscana i retornà a València 1916, on fou cronista de l’orde Passà a Madrid 1920, on fou collaborador i director 1924-36 de la revista “Archivo Ibero-Americano”, en la qual publicà documents i articles d’història catalana És autor d’obres històriques, com Cuándo y en dónde murió el infante fray Pedro de Aragón 1916, Dos creuades valenciano-mallorquines a les costes de Berberia 1397-1399 1921, premiada als jocs florals de València del 1919, i Francesc Ferrer, poeta valencià del…

Lector del convent de l’orde de Ciudad Rodrigo, fou cronista de l’orde i autor d’un recull de sermons Florilegio sacro , 1738 Es féu famós per la seva defensa de Llull contra les acusacions de BJFeijoo Reflexiones crítico-apologéticas sobre las obras del P Feijoo en defensa de la pureza de la fe y santidad de doctrina de RLulio 1749, contestat el mateix any pel mateix Feijoo en la seva Justa repulsa de inicuas acusaciones La polèmica fou acabada per ordre reial Fou ridiculitzat pel seu barroquisme i ampullositat per JFIsla en el seu Fray Gerundio de Campazas 1758