Resultats de la cerca

És autor de nombrosos llibres de gramàtica, història, política, etc, i destacà sobretot com a compilador de proverbis alemanys, que traduí al llatí Proverbia germanica, 1508, com a narrador Facetiae, 1506 i com a poeta Triumphus Veneris, 1509

Fou deixeble de Raban Maur i preceptor de Carles el Calb Monjo i abat de Reichenau, fou expulsat del càrrec per Lluís el Germànic, però l’any 842 s’hi reintegrà Se li atribuí la Glossa ordinaria de la Bíblia, que tingué una gran influència durant l’edat mitjana, malgrat que la crítica moderna ha demostrat que es tracta d’una compilació, amb molt poques coses originals de Walafrid En canvi, hom valora els seus comentaris bíblics, escrits en alt alemany, i altres obres importants per a la litúrgia Liber de exordiis et incrementis quorumdam in observationibus ecclesiasticis rerum , l’…

Poeta cortesà de Ferran III i d’Alfons X, viatjà per terres catalanes i dedicà poemes a Jaume I de Catalunya-Aragó Conreà tots els gèneres —cantiga d’amic, d’amor i de mal dizer — i compongué prantos funerals, com el que dedicà a Beatriu de Suàbia Alfons X l’atacà en una cantiga d' escarnho per la seva fidelitat a la forma tradicional gallega, en comptes de la provençal, preferida pel monarca

Doctor en filosofia i lletres, del 1962 al 1977 fou professor de literatura francesa a la Universitat de Barcelona Des del 1969 exercí la crítica literària a la premsa, sobretot als diaris La Vanguardia i ABC Fou director literari de l’ Editorial Planeta i des del 1972 membre del jurat del premi Planeta Destacà com a traductor al castellà del francès i l’anglès, tasca en la qual se centrà sobretot en l’obra dels clàssics, tant antics com moderns, com Ronsard, Shakespeare, Donne, Baudelaire, Verlaine, Dickinson, Hopkins, Browning, Austen, Balzac, Stendhal, Voltaire, Defoe i Simenon, entre d’…

Els orígens i el "dolce stil novo" Els seus primers testimonis “en vulgar” es palesen ja al principi del segle XI, bé que tenen, fins al segle XIII, un paper modest A diferència d’altres llengües de la Romània, l’italià “vulgar” estigué situat en un segon terme, davant una tradició llatina fortament consolidada que tingué, durant els segles XI i XII, un període d’esplendor Pere Damià, sant Anselm i Pere Llombard Al segle XIII el gran desenvolupament del poder de les ciutats féu d’Itàlia el lloc on convergiren i es fusionaren les diverses experiències culturals europees l’especulació teològico…