Resultats de la cerca

La majoria dels materials que provenen de l’erosió i que són arrossegats pels agents d’erosió aire, aigua i glaç acaben la cursa quan arriben a les conques sedimentàries i s’hi precipiten al fons Segons que els materials es dipositin en terra ferma o bé al fons del mar, hom parla de dos grans tipus de sediments, els continentals i els marins o pelàgics Les conques de sedimentació per excellència són les conques marines, bé que els sediments de tipus continental no són menyspreables En els sediments continentals hom distingeix com a principals els següents els sediments deguts a l’acció de la…

És característica d’ambients marins d’una certa fondària, com ara els talussos o els glacis continentals

L’estatge es defineix a partir d’un estrat tipus estratotip de sediments ben datats, marins i fossilífers, situat en una localitat tipus Hom l’anomena també pis estratigràfic

Hom els interpreta com a sediments dipositats als fons marins profunds, en diferents ambients —canyons, ventalls submarins— Apareix al continent europeu i a les illes Britàniques i la seva edat és la del Carbonífer inferior

Hom distingeix la sísmica de refracció quan les ones sísmiques són reflectides de la sísmica de reflexió quan són refractades Un seguit d’instruments registren els temps que triguen les ones emeses a retornar al receptor o a incidir en un receptor secundari, i, amb aquesta informació, hom elabora uns gràfics o perfils , on pot ésser apreciada l’estructura de les capes Hom fa perfils de superfície, dels fons marins, o de profunditat

Les perforacions començaren amb el vaixell Glomar Challenger el 1968, i des d’aleshores fins al 1983 s’obtingué i publicà informació dels principals fons oceànics, amb la participació de científics de diversos països Entre les consecucions del programa DSDP cal destacar la confirmació de la hipòtesi d’expansió dels fons oceànics, el coneixement de la naturalesa i edat de l’escorça oceànica i dels marges continentals, i avenços tecnològics en el camp de la perforació i extracció de testimonis de roca

Aquests corrents poden ésser aeris paleovents o aquàtics fluvials, marins i turbidítics poden ésser corrents de laves o de piroclasts d’esllavissaments subaeris o submarins olistostroma i de corrents de fang i pedruscall, de l’escolament de les glaceres i de les morenes glacials associades L’estudi dels paleocorrents constitueix un dels elements essencials per a l’estudi de les antigues conques sedimentàries i dels elements que s’hi poden trobar placers , fosfats, carbó, sals, hidrocarburs, metalls sedimentaris, etc

Un dels defensors principals d’aquesta teoria fou l’alemany Abraham Gottlob Werner, al final del s XVIII, que, com a prova de la inundació universal, assenyalava les restes de plantes i d’animals marins La presència de roques sense fòssils granit i basalt era interpretada suposant que eren els dipòsits més antics de l’oceà original Aquests principis bàsics foren molt populars, perquè sostenien la interpretació de la Bíblia, especialment el diluvi universal La teoria oposada és la plutonista plutonisme

Com que aquestes masses són sempre dinàmiques, a les desembocadures s’originen fenòmens geològics molt variats, com ara deltes, dics detrítics, estuaris, ries o cordons litorals Alguns d’aquests fenòmens són originats per moviments epirogenètics, mentre que d’altres depenen de la velocitat i càrrega dels corrents d’aigua La potència erosiva més gran d’un afluent provoca canvis en el perfil del riu principal en alguns casos els corrents marins són prou forts per a obturar la desembocadura d’alguns rius i obliguen a formar cordons litorals