Resultats de la cerca

L’ordenament pot ésser de tipus granulomètric, creixent o decreixent d’acord amb la gruixària creixent o decreixent dels estrats d’acord amb l’ordre natural de precipitació de les sals per evaporació de les aigües marines d’acord amb les estructures sedimentàries i la dinàmica del fluid que les ha originades d’acord amb una paleontologia lligada a una ecologia canviant, etc Seqüència és un terme general, emparentat amb la idea de cicles, ciclotemes i ritmes sedimentaris, encara que hi ha alguns matisos entre aquests conceptes Lombard creà un mètode analític de les successions estratigràfiques…

Cada seqüència deposicional s’associa a un canvi relatiu del nivell de la mar, que oscilla entre 0,5 i 5 Ma Les seqüències deposicionals constitueixen la unitat bàsica en l’estratigrafia sísmica i tenen valor cronoestratigràfic quan reflecteixen cicles globals

Rep el seu nom d’Arnold Bouma, que la descriví i interpretà per primer cop el 1962, i des d’aleshores ençà és utilitzada de manera generalitzada en l’estudi de fàcies flysch o turbidites Una seqüència de Bouma mostra una granuloclassificació decreixent cap al sostre, generalment passant de sorra més o menys grollera a argila, i el seu gruix és de l’ordre dels centímetres o els decímetres De base a sostre, la seqüència de Bouma completa comprèn un terme inferior de sorres grolleres amb granuloclassificació, un terme de laminació parallela inferior, un terme de laminació encreuada, un terme de…

La seqüència és estratificada en capes fines, i els fòssils hi són escassos el gruix varia des de 1500 fins a 4500 m, i la seva edat oscilla del Cretaci inferior a l’Oligocè El terme flysch correspon originàriament a una formació dels Alps suïssos, i es generalitzà quan hom trobà, a les cadenes muntanyoses d’Europa, formacions semblants i contemporànies a aquesta dels Alps suïssos Posteriorment, amb l’estudi dels cicles geosinclinals, hom interpretà els sediments del flysch suís com a corresponents a geosinclinals profunds dipositats abans de començar l’orogènia, per la qual cosa la…

Les mineralitzacions, generalment de quars i metalls preciosos, ocupen forats generats pel plegament d’estrats o de roques foliades per flexió i lliscament entre capes flexural slip Els dipòsits de tipus saddle reef més coneguts són els jaciments aurífers de Bendigo, a Victòria Austràlia

És sinònim de cicle i de ciclotema L’origen dels ritmes pot ésser degut a una repetició periòdica de moviments de subsidència de l’àrea de sedimentació, d’alçament o de plegament de les àrees fonts de sediments, o a l’alternança estacional climàtica

Els alluvions es troben a les valls fluvials, deltes, estuaris, llacs i, en general, allà on el poder de transport del corrent decau a causa d’un descens de la velocitat o del volum de les aigües, i aquestes dipositen els materials que han erosionat i transportat Els alluvions són constituïts per argiles, llims argilosos i arenosos, sorres, graves, còdols, blocs, etc, procedents de les roques de la conca fluvial, però de caràcter sovint diferent al d’aquestes, a causa de les modificacions —a vegades intenses— de què han estat objecte durant el transport Inicialment, l’acumulació d’alluvions…

L’estratigrafia abasta l’estudi dels processos sedimentaris i les roques sedimentàries que se n'originen, la natura de l’estratificació i les interrupcions de l’estratificació, com les discordances i els diastemes, les fàcies i els canvis de fàcies, així com les correlacions L’estratigrafia té relació amb la petrologia, perquè ambdues tracten de l’estudi de les roques sedimentàries, i amb la geodinàmica externa, ja que ambdues estudien els ambients sedimentaris L’estratigrafia parteix de dos principis la posició horitzontal dels estrats i llur superposició Els dipòsits sedimentaris, que es…

Aquestes plaques poden tenir escorça oceànica i continental o totes dues alhora Hi ha zones on apareix material nou zona d’acreció i d’altres on la placa s’enfonsa zona de subducció Aquest fet produeix un moviment de les plaques, que es tradueix en la unió o la separació dels continents Les primeres teories sorgiren de l’observació que la forma de la costa W d’Àfrica corresponia bastant perfectament amb la de l’E de l’Amèrica del Sud, la qual cosa féu pensar en una remota unió d’ambdós continents Wegener 1912 enuncià la teoria de la deriva dels continents, que comparava el…