Resultats de la cerca

Publicà setze llibres de versos, que entronquen la tradició dels jocs florals amb el corrent noucentista entre els quals cal destacar Jovença 1948, Camins 1949, Cançó de les cançons 1949, Espurnes del pensament 1950, L’ànima del paisatge 1953, Records i presències 1967, Poemes de Prades 1968, Poemes barcelonins 1970, Serenors 1972 i Rams de claror 1974

A més de fer traduccions de Baudelaire, escriví diverses proses poètiques en les línies del decadentisme català i europeu, que, tanmateix, no aplegà mai en volum algunes es publicaren a El Poble Català , des d’on aquest corrent literari rebé els últims impulsos a Catalunya abans de desaparèixer i imposar-se el noucentisme També publicà a “Art Jove” i “Joventut”

Desenvolupament enciclopèdic L’obra narra el desengany del cavaller Mataró, que és perjudicat en les seves aspiracions amoroses, tot i la innocència de la dama, per un frare confessor Una història més, prou reeixida, dins del corrent antimonàstic, no antireligiós, que es troba en altres textos, com ara el Testament de Bernat Serradell o el Llibre de Fra Bernat Bibliografia Faraudo i de Saint-Germain, Ll 1908 Vegeu bibliografia

Fou sacerdot i exercí a Sóller Mallorca Com a articulista, collaborà a les publicacions Sóller , Lluc  i Correo de Mallorca La seva poesia s’emmarca en el corrent estètic de l’Escola Mallorquina Entre els diversos reculls poètics que publicà destaquen Cançons de primavera 1940, Càntic de muntanya 1957 i Càntic Nou 1959 Fou inclòs a l’antologia Els poetes insulars de postguerra 1951 de Manuel Sanchis i Guarner

Fill de Josep Antoni de Cabanyes i pare del pintor Alexandre de Cabanyes La seva pintura reflecteix el corrent romàntic de l’època Estrenà l’obra teatral La vuelta de Don Pancario 1857 i publicà Fábulas políticas 1868, La cançó d’en Francesc de Vilanova de Cubells 1872 i Al Déu de les Armades 1875 Escriví en vers les comèdies Un pájaro de América i El tartufo de Molière , i collaborà a La Renaixença

Seguidor del corrent populista impulsat per Frederic Soler i Conrad Roure, entre d’altres, collaborà esporàdicament a Un Tros de Paper  i dirigí L’Embustero  1867, una revista de curta vida, que li fou confiada i finançada per Valentí Almirall i Manuel de Lasarte El 1870 estrenà la comèdia costumista en tres actes Un mirall per les pubilles 1871 i el 1872 publicà Lo gandul , en què el protagonista és el reflex de l’autor i en què es planteja un diluït enfrontament entre amo i obrer Publicà el recull Llampecs entre tenebres 1872, de proses i versos satírics i humorístics

Exercí la carrera judicial Fou un dels impulsors de la represa literària al País Valencià durant els anys quaranta El 1943 fundà amb Xavier Casp l’ Editorial Torre , de València, que ha donat a conèixer la major part dels escriptors valencians de postguerra El 1953 publicà la novella I la pau i la novella curta El salze a la sendera , ambdues amb components religiosos propers als de la novella catòlica, però sense entrar a fons en el tipus d’anàlisi psicològica que caracteritza aquest corrent Poc després edità el recull de contes Cor al nu 1956 Collaborà també en diverses publicacions i…

Representant del corrent del realisme crític a Catalunya, començà la seva trajectòria als anys vuitanta, innovant el camp de l’àlbum illustrat, en què es combinaven imatge i text en condicions d’igualtat D’aquells anys daten títols com Anna i Víctor 1981, La bruixa Bufuruda 1983, premi Ciutat d’Olot 1982, En Gil i el paraigua màgic 1982, premi Crítica Serra d’Or 1983, La nana Bunilda menja malsons 1985 i Bruixes, diables i apareguts 1989 Ha estat guionista de la sèrie Les tres bessones 1992-97 A partir dels anys noranta s’ha dedicat especialment a la docència Entre els seus…

Estudià al collegi de Cordelles i es doctorà en dret civil 1715 i es llicencià en cànons a la Universitat de Cervera, institució a la qual es vinculà per sempre n’ocupà diverses càtedres jurídiques i en fou canceller interí el 1743 Dedicà tota la vida a l’ensenyament del dret i a l’estudi de la cultura clàssica Per bé que mantingué correspondència en català amb Ignasi de Dou i en castellà amb G Maians, entre d’altres, la seva llengua de cultura fou el llatí coneixia també el grec Posseïa una formació clàssica impecable i formà una bona biblioteca de llibres de dret i de filologia clàssica A…

Fou monjo de Montserrat des del 1826, però durant l’exclaustració es refugià a Montecassino 1836-41 Fou nomenat superior del priorat montserratí de Nàpols 1841, on residí fins a la mort, llevat dels anys 1853-55, que ocupà accidentalment la presidència de Montserrat És autor del poema Joan Garí, l’ermità de Montserrat Manresa 1868 Es tracta d’un extens poema en codolada, fora d’uns pocs passatges autònoms en altres metres, escrit amb l’objectiu prou corrent de proporcionar a la literatura catalana un poema heroic que complís els requisits clàssics de tractar d’un tema «fundat en…