Resultats de la cerca

És el primer que publicà en llengua catalana, i el consagrà com a poeta Alguns dels textos havien anat apareixent des del 1877 en publicacions periòdiques del Principat i de Mallorca El llibre assoleix un alt nivell estilístic i idiomàtic Conté 35 composicions poètiques distribuïdes en quatre seccions “Juvenils”, poesies d’adolescència “Cançons de la serra”, basades en cançons populars mallorquines sobretot La Balanguera i La serra , i on el poeta aportà una visió personal de la natura “Elegies”, peces majors d’un to intimista molt reeixit, i “Endreces”, poemes, la majoria dels quals són…

Es llicencià en filologia romànica a la Universitat de Leningrad 1951, on més tard es doctorà 1978 Fou catedràtic d’aquesta universitat, i hi ensenyà entre el 1948 i el 1994, any en què es traslladà a Nova York S’especialitzà en el segle d’or, el romanticisme i el costumisme espanyols, i, més tard, en les literatures gallega i catalana fou el primer 1980 a diferenciar, a Rússia, les quatre literatures nacionals en el si de l’Estat espanyol, a Mnogonatsionàlnaia literatura Ispànic ‘La literatura multinacional d’Espanya’, fascicle 10 de Rassi i narodi 1980, i a la…

Germà de Josep Nin i Tudó Iniciat en la carrera militar als catorze anys, el 1868 fou destinat a Cuba, on participà en la guerra d’independència cubana, i s’establí durant uns 12 anys Nomenat alferes de cavalleria 1878, un any més tard passà a la situació de reemplaçament, i el 1883 fou llicenciat Dedicat també a la pedagogia, el 1866 fundà una escola a Barcelona, i dos anys més tard, fou nomenat professor intern, i posteriorment director, de l’escola El Santo Angel, de l’Havana Retornat a Barcelona, el 1882, fundà una nova escola amb el mateix nom que la que dirigia a Cuba És…

Autodidacte, escriví primer en castellà, i més tard féu conèixer en català La presó sense reixes 1954, Camí d’esperança 1957 i A reveure, papà 1958 És fill de l’escultor Faust Baratta i Oliver i nét del també escultor Faust Baratta i Rossi

Diplomat en direcció escènica per l’Institut del Teatre, on és professor Estrenà obres com El soldat i el diable 1987, El banquet 1990, Nus premi Ignasi Iglésias 1990 i premi Crítica Serra d’Or 1993, Ready-made 1992 o La ratlla dels cinquanta 2001 Ha publicat altres peces teatrals, com Al restaurant 1993, Nocturn corporal premi Ciutat d’Alcoi 1993 o L’últim dia de la creació 2001 Com a traductor ha estrenat peces de Goldoni, Čekhov, Marivaux, Dario Fo, Labiche, Hristo Boičev, Raymond Cousse, Helder Costa, Enzo Cormann, Michel Vinaver, Lionel Spycher, etc Fou guardonat amb el premi Víctor…

Fill del general Manuel de Llupià i de Ballaró Fou canonge de la seu d’Urgell Membre de l’Acadèmia Desconfiada 1700, més tard ho fou de la de Bones Lletres Participà amb una composició poètica en una sessió d’aquesta darrera en honor de Felip V i la seva muller 1701

La seva poesia és de caràcter popularitzant, però amb alguns referents de ressò simbolista Publicà els volums poètics Vallgorguina Primera ofrena 1947, Mòduls Ritme de llar 1948, Petita dansa d’imatges 1963 i Suma d’aurores 1966 El 1959, arran d’una conferència que més tard feu pública en forma de fascicle, contribuí a difondre la figura de Joan Salvat-Papasseit

Publicà la seva obra, d’estètica noucentista i carneriana, en algunes revistes com “Ofrena”, i més tard la recollí en els volums Esteles de llum 1920 i El meu hort ha florit 1927 També traduí les Elegies de Tibul 1925 per a la Fundació Bernat Metge, en collaboració amb Joan Mínguez, i als anys trenta obres de Heinrich Hauser per a la “Biblioteca A Tot Vent” de Proa

Emprà el pseudònim Rosa de Nancy Collaborà en diverses publicacions periòdiques en català i castellà, i desenvolupà una tasca política vinculada amb l’activitat sociocultural femenina durant els anys de preguerra Més tard, escriví poesies, adaptacions de literatura juvenil Y el séptimo día descansó , i, durant els anys trenta, diverses novelles en castellà de temàtica anarquista com La víctima , Me basto yo o Mi honor no importa , entre d’altres

Treballà de tipògraf i collaborà a Idea Nova  i El Igualadino Afiliat al partit republicà federal, fou processat i empresonat 1896, considerat autor de fulls subversius Dirigí més tard La Autonomía , de Reus, i El Campesino , de la federació de rabassaires Collaborà a El Poble Català 1916 i després a La Veu de Catalunya , amb el pseudònim de Roc Guinart Publicà Montjuich notas y recuerdos históricos 1917 i Marina catalana medieval 1922