Resultats de la cerca

Se l’anomena també àcid 5'-adenílic

Actua de mediador de moltes hormones, en què a partir del trifosfat d’adenosina i per mitjà de l' adenilat ciclasa , es forma AMPc en l’òrgan al qual va destinada l’acció de l’hormona L’activitat de l’AMPc varia d’un òrgan a un altre en el fetge i el múscul esquelètic estimula la glicogenòlisi en el teixit adipós, la lipòlisi, i en els fongs de la floridura actua com a quimiotàctic agregador de cèllules És també mitjancer intracellular o segon missatger de catecolamines i prostaglandines i intervé en la regulació de l’expressió gènica A més, l’AMPc actua sobre la síntesi d’alguns enzims…

Té un paper important en els mecanismes de transferència d’energia dels organismes, juntament amb el trifosfat d’adenosina o ATP A la cèllula es forma a partir de l’ATP per acció de l’enzim adenosintrifosfatasa ATPasa Aquesta mateixa reacció i aquest mateix enzim serveixen per a preparar-lo, prenent com a primera matèria el múscul de conill o de llagosta Un altre procediment de preparació és la fosforilació enzimàtica de l’adenosina És aplicat en la recerca bioquímica

És imprescindible la presència d’ions Mg + + L’ADN polimerasa catalitza també la reacció de síntesi de reparació o replicació reparadora, en la qual es restaura una molècula d’ADN que era escindida

Si a una solució de proteïna addicionada d’àcid glioxílic és afegit, en un tub, àcid sulfúric concentrat, de manera que no es barregi i formi una capa al fons, en presència de triptòfan, hom obté un anell de color violeta

Estudià la formació de les primeres molècules orgàniques a partir dels components inorgànics hidrogen, amoníac, metà, etc d’una atmosfera primigènia, sota la influència dels raigs ultraviolats del Sol Entre les seves obres cal destacar L’origen de la vida 1923, La vida a l’univers 1959, Vida la seva natura, origen i desenvolupament 1961, L’origen químic de la vida 1965 i Matèria, vida, intellecte 1977

Es llicencià el 1947 a Barcelona El 1952 es traslladà als EUA i es doctorà a la Universitat de Houston 1956, de la qual fou professor en 1959-80 catedràtic des del 1963 Professor a la Universitat de Barcelona 1971 i director de l’Institut de Biofísica i Neurologia de la Universitat de Barcelona 1977, collaborà i dirigí programes d’investigació de la NASA Apollo i Viking Fou el primer a sintetitzar en condicions prebiòtiques bases puríniques, ribòsids, pentoses, aminoàcids i polipèptids Fou diputat al Parlament de Catalunya 1980-81 El 1993 creà la Fundació Joan Oró, dedicada a impulsar la…

Estudià química i farmàcia a la Universitat de Barcelona 1969, on es doctorà en bioquímica 1973 Especialitzat en bioquímica clínica, feu un postdoctorat a la Universitat de Virgínia 1974-75 Després s’incorporà com a professor associat de bioquímica a la facultat de farmàcia de la Universitat de Barcelona 1975-83, fou professor titular de la facultat de veterinària de la Universitat Autònoma de Barcelona 1983-85 i catedràtic de bioquímica i biologia molecular a la mateixa universitat 1986-90 A partir del 1990 ocupà la càtedra de la mateixa disciplina de la Universitat de Barcelona Després d’…

Doctorada per la Universitat Complutense de Madrid amb una tesi, dirigida per Albert Sols, sobre l’especificitat anomèrica de la glucosa-6-fosfat isomerasa 1964, aquest any anà a la Universitat de Nova York, on feu recerca postdoctoral amb Severo Ochoa  fins el 1967 Professora de genètica molecular a la Facultat de Ciències Químiques de la Universitat Complutense 1968-92, l’any 1974 s’incorporà al Centro de Biología Molecular Severo Ochoa CSIC-Universidad Autónoma de Madrid, on fou cap de l’equip d’investigació sobre duplicació  i transcripció  de l’ADN del bacteriòfag Φ29 La seva principal…

Investigà sobre les proteïnes i els aminoàcids, amb mètodes cromatogràfics Rebé el premi Nobel de química el 1972 pels seus estudis sobre l’estructura i l’activitat de la ribonucleasa, premi compartit amb ChAnfinsen i SMoore