Resultats de la cerca
Es mostren 7 resultats
interferó
Bioquímica
Glicoproteïna d’origen cel·lular, capaç d’inhibir la multiplicació de qualsevol virus en les cèl·lules de l’espècie de la qual prové (especificitat d’espècie).
Per bé que el mode d’acció concret de l’interferó no és conegut, hom sap que no actua directament sobre el virus, tal com s’esdevé en el cas dels anticossos, sinó que actua indirectament, modificant certes propietats de la cèllula que impedeixen la reproducció del virus al seu interior Totes les cèllules dels vertebrats infectades per virus poden produir interferó, si bé d’altres agents sense cap relació amb els virus com certs antígens i mitògens poden també induir la síntesi d’interferons a les cèllules del sistema immunitari, per un mecanisme desconegut De més a més, els interferons…
L-cistationina
Bioquímica
Aminoàcid de configuració L, de fórmula HOOCCH(NH2)(CH2)2SCH2CH(NH2)COOH, intermediari en la biosíntesi de la cisteïna, en els mamífers a partir de la metionina, via homocisteïna (transsulfuració).
La concentració de cistationina en el cervell reflecteix la posició d’una espècie determinada en l’escala de l’evolució així, la més gran correspon a l’home, és menor en els antropoides, encara menor en els rosegadors, per exemple, i extraordinàriament petita en els invertebrats
proteïnes homòlogues
Alimentació
Bioquímica
Proteïnes amb una estructura primària molt semblant.
Gairebé sempre tenen una funció biològica similar en una mateixa espècie, com la tripsina i la quimotripsina, les cadenes αi βde l’hemoglobina, o bé en espècies diferents, com les cadenes αde l’hemoglobina en els mamífers i la ferredoxina en els bacteris i les algues blau verdes
seu
Alimentació
Bioquímica
Greix sòlid obtingut per fusió i refinació dels teixits adiposos dels bòvids o d’altre bestiar.
En aquest darrer cas, hom indica el nom de l’espècie de la qual procedeix El seu dels bovins és blanc o groguenc, amb olor i sabor característics i consistència ferma El dels ovins i dels caprins és més blanc i dur, però té una forta olor que el fa no adient per a l’alimentació Conté del 94% al 96% de lípids, la composició dels quals és variable segons les espècies i àdhuc segons la part de l’animal Fonamentalment són triglicèrids mixts dels àcids oleic, palmític i esteàric Conté colesterol És un aliment energètic, difícil de digerir Si hom no el condiciona de manera adient…
àcid desoxiribonucleic

Estructura de l’ADN en doble hèlix
© Fototeca.cat
Bioquímica
Molècula portadora de la informació genètica en els éssers vius.
La molècula d’àcid desoxiribonucleic és formada per dues llargues cadenes no ramificades de nucleòtids units covalentment per ponts 3’,5’- fosfodièster L’esquelet d’aquestes cadenes consisteix, doncs, en grups alternats de desoxiribosa i d’àcid fosfòric units covalentment a cada unitat de desoxiribosa va unida una base nitrogenada, que pot ésser adenina, timina, citosina o guanina Tot i que l’ADN fou aïllat i estudiat per primera vegada ja el 1869 per F Miescher, la seva estructura tridimensional no fou esclarida fins pels voltants del 1950 Els estudis de difracció de raigs X, fets per…
amilasa
Bioquímica
Enzim que hidrolitza enllaços α-1-4-glucosídics.
L’α -amilasa α-1-4-glucano-4-glucanohidrolasa hidrolitza enllaços α-1-4 glucosídics dels polisacàrids que contenen tres o més restes de glucosa units en configuració α-1-4 Actua sobre el midó, sobre el glucogen i sobre d’altres polisacàrids afins, trencant unions a l’atzar, transformant-los en dextrina i després en maltosa En l’espècie humana ha estat obtinguda cristallitzada del pàncrees i la saliva per la qual cosa hom l’anomena també amilasa salival o ptialina També han estat cristallitzades α-amilases del pàncrees de porc, del malt, del bacteri Bacillus subtilis i de la…
Frederick Sanger

Frederick Sanger
© National Library of Medicine
Bioquímica
Bioquímic britànic.
Graduat a la Universitat de Cambridge el 1938, fou educat en l’església quàquera, i en la Segona Guerra Mundial es declarà objector de consciència bé que posteriorment evolucionà vers l’agnosticisme i li fou permès completar els estudis de doctorat, que obtingué el 1943 Tota la seva vida professional estigué centrada en l’estudi de les proteïnes, que dugué a terme fins el 1962 a la Universitat de Cambridge, i pràcticament no exercí la docència El 1954 publicà un estudi sobre l’estructura de la insulina , en el qual introduí a més la seqüenciació , un mètode d’estudi per a identificar els…