Resultats de la cerca

D’aquesta manera, l’acetilè addiciona cianur d’hidrogen per a formar acrilonitril, alcohols per a formar èters alquilvinílics, àcids carboxílics per a formar èsters vinílics, amines secundàries per a formar enamines o l’acetilè mateix per a formar butení Alguns d’aquests processos, com és ara l’addició de metanol a l’acetilè, són d’importància industrial en la preparació de monòmers vinílics

És anomenada també així la substància que hom addiciona a l’aigua dura perquè formi complexos solubles amb les sals insolubles, les quals normalment precipitarien

Els més importants són els de cobalt i els de manganès, solubles en els olis assecants per a vernissos, als quals hom els addiciona com a catalitzadors d’oxidació

Es produeix en condicions suaus de temperatura i comporta diverses etapes successives Primerament, l’ozó s’addiciona al doble enllaç i dóna lloc a un 1,2,3,-trioxolan o molozònid, que es transposa a un 1,2,4-trioxolan o ozònid La hidròlisi dels ozònids en condicions oxidants o reductores condueix a àcids o aldehids i a cetones, respectivament La reacció d’ozonòlisi té utilitat per a la síntesi d’aldehids, cetones i àcids per a la localització de dobles enllaços en alquens d’estructura desconeguda mitjançant la identificació dels fragments així originats

Una reacció d’autooxidació s’esdevé en dues fases La primera fase és lenta i controla el sistema d’oxidació Així, una substància B completament estable a l’oxigen de l’aire, pot ésser oxidada quan és afegida a un sistema d’autooxidació, puix que hi intervé l’intermediari peroxídic que és un oxidant més fort AO 2 + B AO + BO Aquest és el cas dels alcohols, que no s’oxiden per l’oxigen atmosfèric, però que quan són emprats per a inhibir l’oxidació d’una solució de sulfit sòdic per l’oxigen de l’aire, té lloc la seva oxidació simultàniament amb la dels ions sulfit Hom anomena també aquest…

La finalitat és retenir-ne l’aigua, retardar-ne l’assecament i mantenir-ne la textura inicial, o també protegir els congelats de l’agressió que patirien pels cristalls de gel També s’utilitzen molt com a edulcorants de volum En són exemples el xarop de glucosa, el sucre invertit, la mel, el sèrum de formatge en pols, el glicerol i el sorbitol Tots aquests permeten afegir-hi sucre sense haver d’augmentar la quantitat d’aigua, amb la qual cosa es pot prevenir el creixement de fongs

Les propietats que permeten de diferenciar un sol de les solucions veritables són l’elevada dispersió de la llum efecte Tyndall, la lenta difusió i la molt menor variació, en comparació amb les solucions, de les propietats colligatives elevació del punt d’ebullició, descens del punt de congelació i pressió osmòtica, ocasionada per un pes determinat de medi dispers Des d’un punt de vista general, els sols poden ésser classificats en liòfils, liòfobs i mixts Els sols liòfils són veritables solucions de molècules grans en un solvent i es caracteritzen per una tensió superficial freqüentment…

El comportament de l’EDTA i de les complexones, en general és àmpliament selectiu per tal de poder determinar específicament cada metall cal procedir a la regulació del pH de la solució i a la introducció d’agents complexants auxiliars Així, els ions metàllics tetravalents i trivalents, que formen els complexos més estables, són valorats en medi fortament àcid, mentre que els divalents ho han d’ésser en medi neutre o bàsic segons l’estabilitat de llurs complexos Els agents complexants auxiliars cianur, trietanolamina, 2,3-dimercaptopropanol, etc són emprats per a formar amb els ions…

El bescanvi pot ésser, doncs, catiònic o aniònic , segons el signe de la càrrega dels ions bescanviats Hom pot dur a terme, a la pràctica, el procés de bescanvi iònic segons dues tècniques principals totalments diferents operació en banys discontinus i operació per percolació en columna En la primera, hom addiciona una quantitat de bescanviador a la solució que hom ha de tractar i l’agita fins que assoleix l’equilibri entre les dues fases D’acord amb la llei d’acció de masses, la solució final conté sempre, encara, una certa concentració de l’ió inicial, ensems amb l’ió procedent del…

Propietats físiques del molibdè Pot presentar les valències +2, +3, +4 i +6, però aquesta darrera és la més estable És de color blanc grisenc Fou descobert el 1778 per Scheele, i fou aïllat el 1872 per Hjelm El molibdè natural és constituït per una mescla isotòpica de set núclids Es troba a la natura en forma de molibdenita MoS 2 , wulfenita PbMoO 4 i powellita CaMoO 4 En la indústria, el molibdè és obtingut per reducció del seu òxid MoO 3 , en corrent d’hidrogen, a la temperatura de 1 050°C, segons l’equació MoO 3 + 3H 2 →Mo + 3H 2 O El molibdè polvoritzat és…