Resultats de la cerca

Fou la primera que intentà d’explicar les desviacions dels comportaments dels gasos respecte a la idealitat Té la forma a i b essent dues constants introduïdes per a tenir en compte, respectivament, la cohesió entre les molècules forces de van der Waals i llur volum Des d’un punt de vista termodinàmic, aquestes constants depenen de la pressió i el volum crítics de cada gas en particular Tot i representar una gran millora envers l’equació del gas perfecte gas 1 2, existeixen també desviacions respecte a aquesta, pel fet que les constants a i b depenen igualment de la temperatura…

Els radis de van der Waals són una conseqüència de les forces intermoleculars d’atracció i repulsió forces de van der Waals i hom els pot considerar com una mesura de la distància mínima a la qual poden apropar-se dos àtoms sense establir un enllaç covalent La determinació experimental d’aquests radis és realitzada mitjançant la difracció de raigs X, i llur valor presenta una oscillació de ±0,05 Å, segons el compost en el qual han estat determinats Els valors numèrics dels radis de van der Waals s’aproximen als dels corresponents radis iònics dels…

Llur existència, postulada per JDvan der Waals l’any 1873, permeté un estudi sistemàtic de les propietats físiques dels líquids i dels gasos equació de van der Waals Conceptualment, sovint és difícil de distingir-les d’altres interaccions enllaçants, bé que, energèticament, són molt diferents Així, mentre que l’enllaç químic té energies de l’ordre de l’electronvolt, les forces de van der Waals tenen associades energies de l’ordre dels 10- 3 eV Quan hom les representa en funció de la distància interatòmica o intermolecular, donen lloc a gràfics del…

A través de l’estudi de les propietats i els pesos atòmics dels elements químics coneguts a la seva època n'establí una classificació, agrupant-los segons llurs similituds en les anomenades tríades de Döbereiner Aquesta classificació estimulà ulteriors investigacions, que culminaren en l’establiment del sistema periòdic dels elements Amic íntim de Goethe, fou el seu consultor sobre els treballs químics que féu aquest darrer

Doctorat en química orgànica 1889, fou professor a la Universitat de Zuric 1895-1915 Estudià els complexos inorgànics del crom, el cobalt, el platí i el ferro, i també les valències, l’estereoquímica, etc Reconegut com a autor de la teoria de la coordinació , rebé el premi Nobel de química el 1913 per proposar la configuració en octàedre dels complexos de transició metàllica És autor de Beiträge zur Theorie der Affinität und Valeur ‘Contribucions a la teoria de l’afinitat i el valor’, 1893, Lehrbuch der Stereochemie ‘Manual d’estereoquímica’, 1904 i Über die…

Professor a Christiania, Tübingen i Würzburg, treballà amb Liebig i Knoop Féu estudis sobre la bilis, l’àcid làctic, la xantina, els aminoàcids, etc Publicà Lehrbuch der Chemie ‘Manual de química’, 1851, basat en l’obra de Regnault, ampliada i comentada

Són importants els seus treballs sobre l’estructura dels hidrocarburs clorats, i és conegut pel seu assaig per al reconeixement d’halògens en composts orgànics És autor del Handbuch der organischen Chemie 1880, que, per la seva importància, és periòdicament revisat i posat al dia i que constitueix una obra bàsica de consulta en els treballs de química orgànica

Són composts moleculars els composts reticulars tals com les sals dobles i els hidrats i altres solvats, els clatrats, els complexos de transferència de càrrega i molts altres complexos acceptor donador Els composts moleculars no se subjecten a les regles ordinàries de la valència, i els enllaços entre les molècules constituents poden ésser-hi covalents, d’hidrogen o de van der Waals

Defineix el volum real que una molècula de gas inhabilita per a ésser ocupat per qualsevol altra

Fou ajudant de Baeyer a Munic 1875 i professor de química a Erlangen 1882, a Würzburg 1885 i a Berlín 1891 en aquest període ideà la convenció que té el seu nom El 1875 descobrí la fenilhidrazina Estudià sistemàticament els sucres, algunes substàncies colorants artificials derivats del trifenilmetà i els aminoàcids, dels quals obtingué els polipèptids per condensació El 1902 fou distingit amb el premi Nobel de química Les seves obres més importants són Untersuchungen über Aminosäuren, Polypeptide und Proteïne 1906, Untersuchungen in der Puringruppe 1907 i Untersuchungen über…