Resultats de la cerca
Es mostren 51 resultats
Enric Moles i Ormella
Química
Químic i farmacòleg
Estudià farmàcia a Barcelona, on es graduà 1905, i es doctorà a Madrid amb la tesi Procedimientos de análisis de silicatos seguidos en el análisis cuantitativo de algunas micas españolas 1906 L’any 1908 es traslladà a Alemanya, i el 1910 es doctorà sota la direcció de Wilhelm Ostwald en química a la Universitat de Leipzig Més tard, el 1916, sota la direcció de Guye es doctorà en física a Ginebra amb la tesi Contribution à la révision du poids atomique du brome Finalment, el 1922, de nou a Madrid es doctorà en ciències químiques Catedràtic de química inorgànica de la Universitat Central de…
Carl Bosch
Química
Químic alemany.
Es doctorà a la Universitat de Leipzig, on fou ajudant de la càtedra d’anàlisi química és conegut pel fet d’haver posat a punt el procés Haber-Bosch d’obtenció d’amoníac a escala industrial L’any 1931 rebé, juntament amb Friedrich Bergius, el premi Nobel de química
Richard Royce Schrock
Química
Químic nord-americà.
Es doctorà el 1971 a la Universitat de Harvard Després de treballar en l’empresa privada, el 1975 entrà al Massachusetts Institute of Technology Desenvolupà un catalitzador per a la metàtesi de les olefines el 1990 que li valgué la concessió del premi Nobel el 2005 compartit amb Robert HGrubbs i Yves Chauvin
Robert H. Grubbs
Química
Químic nord-americà.
Es doctorà el 1968 a la Universitat de Columbia Posteriorment, feu recerca a les universitats de Stanford i de Michigan Des del 1978 fou professor al California Institute of Technology El 2005 rebé el premi Nobel de química pel desenvolupament d’un catalitzador per a la metàtesi de les olefines 1992, premi que compartí amb Yves Chauvin i Richard R Schrock
Arthur Harden
Química
Químic anglès.
Es doctorà a la Universitat d’Erlangen i fou cap del departament de bioquímica de l’institut Lister i professor de bioquímica a la Universitat de Londres Demostrà que la zimasa es compon de dues fraccions, una de termolàbil, la proteïna, i una altrs de termoestable, el coenzim Conjuntament amb Euler-Chelpin, el 1929 li fou atorgat el premi Nobel de química pels seus estudis sobre la fermentació alcohòlica
Richard E. Smalley
Química
Químic nord-americà.
El 1973 es doctorà en química a la Universitat de Princeton Fou membre de la National Academy of Sciences i des del 1990 professor de física i química a la Universitat de Rice Smalley construí un aparell que permetia crear microagregats moleculars i amb ell fou possible el descobriment dels fullerens, pel qual li fou atorgat el premi Nobel de química l’any 1996 juntament amb Robert FCurl i Harold WKroto
Geoffrey Wilkinson
Química
Químic britànic.
Es doctorà el 1941 a l’Imperial College of Science and Tecnology de Londres, on fou professor de química inorgànica 1956-88 Investigà sobretot els composts organometàllics anomenats de sandvitx , per la qual cosa rebé el premi Nobel de química el 1973, juntament amb EOFischer Fou el descobridor del catalitzador de Wilkinson És autor, juntament amb FACotton, d' Advanced Inorganic Chemistry , un dels manuals fonamentals de química inorgànica El 1976 rebé, el títol de sir
César Milstein
Química
Químic britànic d’origen argentí.
Es doctorà el 1957 a la Universitat de Buenos Aires Treballà successivament al laboratori de bioquímica de la Universitat de Cambridge i a l’Institut Nacional de Microbiologia de Buenos Aires S'exilià, i d’ençà del 1966 treballà una altra vegada a Cambridge, al laboratori de biologia molecular El 1984 rebé el premi Nobel de fisiologia i medicina compartit amb NKJerne i GJKohler pels seus estudis sobre els anticossos monoclonals i la regulació del sistema immunitari mitjançant idiotips i anticossos antidiotips
Antoni Rius i Miró
Química
Químic.
Es llicencià a Barcelona 1913 i es doctorà el 1917 amb la tesi Electrólisis con corriente alterna Amplià estudis a Alemanya i a Suïssa, i en tornar-ne fou catedràtic de l’escola de perits industrials de Saragossa i de la de Madrid 1930 Collaborà amb Joan Abelló i Pascual en el camp de la indústria farmacèutica El 1940 esdevingué catedràtic d’enginyeria química de la Universitat de Madrid Realitzà tasques de recerca al CSIC El 1944 publicà La corrosión como fenómeno electroquímico
Robert Huber
Química
Químic alemany.
Es llicencià a la Universitat Tecnològica de Munic, on posteriorment es doctorà en bioquímica 1972 Treballà a l’Institut Max Planck de Martinsried del qual també fou director Juntament amb el seu equip desenvolupà mètodes cristallins de proteïnes L’any 1988 li fou atorgat, juntament amb JDeisenhofer i HMichel, el premi Nobel de química per la seva contribució al treball sobre l’estructura molecular de les proteïnes de les membranes cellulars fotosintètiques i la transferència dels electrons en la fotosíntesi
Paginació
- 1
- 2
- 3
- 4
- 5
- 6
- Pàgina següent
- Última pàgina