Resultats de la cerca

Estudià matemàtiques i ciències naturals a Oxford el 1646 s’establí a Londres, on es dedicà a estudiar astrologia i publicà sota el pseudònim de James Asholle un Tractat d’Alquímia 1650 i el primer volum del seu Theatrum Chymicum britannicum 1652 Tota la vida anà colleccionant curiositats que llegà a la Universitat d’Oxford, collecció molt interessant, que figura a l’Ashmolean Museum

Té acció cardiotònica i diürètica

Es doctorà 1949 a la Universitat Tècnica de Budapest, i després d’ocupar diversos càrrecs universitaris 1949-54 fou director del centre per a la recerca química de l’Acadèmia de Ciències hongaresa 1954-56 El 1956 emigrà al Canadà, on treballà en diversos laboratoris i universitats 1957-65 Posteriorment 1965 anà als Estats Units, on fou professor a la University of Southern California 1977 Des del 1991 ocupà el càrrec de director de l’Hydrocarbon Research Institute El 1994 li fou concedit el premi Nobel de química per haver demostrat l’existència dels carbocations

Professor a la Universitat de Yale, els seus treballs amb l’enzim ribonucleasa P mostraren que l’ARN també pot actuar com a catalitzador Juntament amb T Cech rebé el premi Nobel de química l’any 1989

Després de graduar-se en física al King’s College 1967, l’any següent feu recerca a l’Institut Weizmann de Rehovot Israel i en 1968-71 al Laboratori de Biologia Molecular de Cambridge Gran Bretanya, on es doctorà amb una tesi sobre anàlisi conformacional de les proteïnes Formà part de l’equip de recerca i docent d'aquest laboratori fins el 1987, alternant estades a l’Institut Weizmann i a l'Institut Salk de Califòrnia Des d’aquest any és professor del departament de biologia estructural de la Universitat de Stanford, del qual fou director del 1993 al 2004 Ha fet aportacions en el camp de la…

Llicenciat en ciències químiques per la Universitat de Barcelona 1945 i doctorat per la Universitat de Madrid 1950 i la Universitat de Manchester 1956, aquest any s’incorporà com a professor d’investigació al Consell Superior d’Investigacions Científiques CSIC Catedràtic de química orgànica a la Universitat Autònoma de Barcelona 1969-75 i a la Universitat de Barcelona 1975-90, posteriorment en fou catedràtic emèrit Fou pioner en l’ús de tècniques espectroscòpiques aplicades a la química orgànica i introductor d’aquesta tècnica a l’Estat espanyol i a Xile…

Fill de Niels Bjerrum , i professor de la Universitat de Copenhaguen La seva tesi doctoral, publicada el 1941, introduí mètodes originals en la investigació dels equilibris químics existents en les dissolucions, que obriren horitzons nous a la química de la coordinació, camp en què fou un dels especialistes més destacats

Deixeble de Gay-Lussac a París, fou més tard professor a Giessen i Munic, on renovà l’ensenyament científic Creà una important escola d’investigadors dins la naixent química orgànica, a la qual aportà, ultra la seva teoria dels radicals juntament amb Dumas, nous mètodes d’anàlisi quantitativa, investigacions sobre determinats hidrocarburs amb Wöhler i altres, estudis sobre colorants d’origen mineral, treballs sobre fisiologia animal i vegetal i especialment les seves descobertes en el camp de la química agrícola nutrició mineral de les plantes, cicle del nitrogen, funció dels fosfats,…

Doctor en filosofia, estudià botànica amb Karl Wilhelm von Nägeli i química amb Adolf Ritter Baeyer, de qui fou ajudant Fou professor, successivament, a les universitats de Kiel, Tübingen, Breslau i Würzburg L’any 1907 li fou atorgat el premi Nobel de química pel descobriment de la fermentació no cellular Els seus treballs provaren que la fermentació alcohòlica resulta de l’acció química d’uns enzims anomenats zimases, i que no és pas conseqüència —semblantment a qualsevol altra— de cap “activitat vital” exclusiva d’éssers vius, bé que aquests enzims, químicament tipificables, van íntimament…

De molt jove emigrà amb la seva família als EUA Estudià a la Universitat de Chicago, on es doctorà el 1938 Des del 1947 fins a la jubilació la seva carrera docent es desenvolupà a la Universitat de Purdue Indiana El 1979 compartí el premi Nobel de química amb G Wittig pels seus treballs sobre el bor, el tetrahidroborat de sodi i altres agents reductors avui emprats en la indústria farmacèutica, i la síntesi dels derivats orgànics del bor borans Codirigí la recerca del projecte Manhattan per a la fabricació de la bomba nuclear