Resultats de la cerca
Es mostren 3314 resultats
aparell ozonitzador
Aparell ozonitzador horizontal: el dielèctric (tub de vidre) evita que la descàrrega entre elèctrodes sigui d’arc o de guspira, cosa que des compondria l’ozó
© f
Química
Aparell que consisteix en una cambra, convenientment aïllada, per la qual circula aire o oxigen i en la qual es produeixen descàrregues de corrent altern d’alt voltatge entre dos elèctrodes.
L’espai de descàrrega ha d’ésser refrigerat per a obtenir concentracions apreciables d’ozó, puix que la calor el descompon L’ozó produït és desplaçat de l’ozonitzador pel mateix corrent d’aire que hom ozonitza D’aquesta manera, hom pot arribar a concentracions de l’ordre del 10% d’ozó en oxigen Els ozonitzadors són emprats per a l’esterilització d’aigua o d’aliments i per a desodoritzar l’atmosfera
aroma
Cromatografia de gas dels volàtils que determinen l'aroma d’un vinagre: 1,acetaldehid; 2, formiat de metil; 3, acetona; 4, formiat d’etil; 5, acetat d’etil; 6, diacetil; 7, alcohol etílic; 8, acetat de butil secundari; 9, acetat d’isobutil; 10, alcohol butílic secundari; 11, alcohol propílic; 12, alcohol isobutílic; 13, acetat isoamílic; 14, alcohol n-butílic; 15, alcohol amílic
© Fototeca.cat
Alimentació
Química
Conjunt de composts químics volàtils característics d’una substància que té la propietat de produir l’olor (aroma) que li és pròpia.
L’estudi de l’aroma, fins fa pocs anys, era limitat fonamentalment a l’experiència sensorial, però actualment la recerca científica segueix bàsicament els camins següents en primer lloc, la cromatografia gasosa per tal de separar els components volàtils que es troben en molt petites concentracions en els productes naturals en segon lloc, l’obtenció de l’aroma natural completa per destillació al buit de la substància aromàtica i condensació dels volàtils a molt baixa temperatura, generalment obtinguda amb nitrogen líquid -196°C en tercer lloc, l’obtenció dels components individuals condensant…
midó
El midó és constituït per moltes unitats de glucosa que formen una llarga cadena
© fototeca.cat
Química
Polisacàrid de fórmula general (C6H10O5)n, amb un alt grau de polimerització i constituït per molècules de glucosa en llur forma pirànica, unides per enllaços α-glucòsics.
De fet, amb el nom genèric de midó hom indica un grup de substàncies que tenen les característiques següents són insolubles en aigua freda, llurs grànuls s’inflen i es trenquen en aigua a 60-75°C, formen sucres per hidròlisi àcida o enzimàtica i, en presència de iode, donen una coloració blava En la fórmula general, n= 1 000 defineix aproximadament l’estructura veritable del midó, que és constituït per un polímer lineal, l' amilosa , i un altre de ramificat, l’ amilopectina Les quantitats d’aquests dos polímers varien en els diversos tipus de midó El midó és el component principal de les…
agent tensioactiu
L’acció detergent d’un agent tensioactiu: formació de mícel·les i d’una pel·lícula que recobreix la taca (a dalt), dispersió del greix (al centre) i aparició de microgotes estabilitzades que formen una emulsió amb l’aigua (a baix)
© Fototeca.cat
Química
Denominació genèrica dels composts orgànics que presenten, en ésser dissolts en aigua o en una dissolució aquosa, la propietat d’afectar, reduint-la, llur tensió superficial.
Anàlogament, els agents tensioactius disminueixen la tensió interficial dels sistemes líquids heterogenis Des d’un punt de vista quimicofísic, els agents tensioactius són molècules hidrocarbonades lineals, substituïdes per un grup polar, de tal manera que presenten una part hidrofòbica i una d’hidrofílica, la qual cosa constitueix el fonament de llur acció, mitjançant l’establiment d’una disposició ordenada que origina la formació de pellícules ordenades en les interfícies i de micelles iòniques en el si de les dissolucions detergent Els tipus de composts que presenten més generalment…
elèctrode d’hidrogen
Elèctrode d’hidrogen que actua com a càtode en una cel·lula electroquímica
© Fototeca.cat
Química
Elèctrode de platí entorn del qual bombolleja hidrogen.
Hom acostuma a prendre com a potencial zero el d’un elèctrode d’hidrogen, a la pressió atmosfèrica, en una solució d’ions hidrogen d’activitat unitat És emprat com a elèctrode de referència
osmosi
Omosi adalt, les molècules de d són les úniques que travessen la mambrana M (P suport porós); abaix, principi de funcionament d’una instalació d’osmosi inversa per a dessalar aigua de mar
© Fototeca.cat
Física
Química
En un sistema format per dues dissolucions de concentracions diferents, però amb el mateix dissolvent, separades per una membrana dita semipermeable,
tendència a passar dissolvent de la dissolució menys concentrada a la que ho és més.
Una membrana semipermeable, d’origen natural o artificial, és la que deixa passar uns tipus de molècules les del dissolvent i uns altres no les del solut
màquina extrusora
Màquina extrusora El plàstic que alimenta la màquina és escalfat i impulsat per un cargol sense fi cap a bec de sortida
© Fototeca.cat
Química
Màquina emprada en l’extrusió de plàstics.
La pressió necessària per a l’extrusió és assolida per mitjà d’un cargol sense fi que gira ajustadament dins una carcassa escalfada exteriorment i que empeny el material cap al bec o filera de sortida La fusió del plàstic és conseqüència de la temperatura interior i de l’acció mecànica del cargol pressió i agitació Immediatament abans del bec hom colloca un dispositiu de contrapressió per a poder-ne regular amb precisió la pressió de sortida Normalment el bec és intercanviable, i de la seva forma depèn la forma de l’objecte obtingut Hom efectua la càrrega de la màquina per una boca collocada…
matèria de càrrega
Química
Substància que hom incorpora a un producte a fi que adquireixi certes propietats.
Les matèries de càrrega han d’ésser sempre químicament inertes Les més freqüents són les serradures, les fibres i els teixits triturats, la fècula, el caolí, les argiles, el talc, la sílice, el negre de fum, el guix, el sulfat de bari, el carbonat de calci, l’òxid de titani, l’asbest, la fibra de vidre, la mica, la terra d’infusoris, etc En alguns casos, les càrregues no tenen altra funció que diluir el producte o augmentar-ne el pes per tal d’abaratir-lo, com quan hom carrega la seda desengomada o bé incorpora òxids metàllics al sabó En la majoria de casos, però, la funció activa o reforçant…
nombre d’oxidació
Química
Nombre que hom assimila al nombre d’electrons que cal afegir a un àtom que forma part d’una combinació o que cal llevar-ne per a portar-lo al seu estat elemental.
En els composts iònics el nombre d’oxidació d’un ió coincideix amb la seva càrrega elèctrica, mentre que en els covalents, per a avaluar les càrregues dels àtoms hom assigna els electrons de cada enllaç a l’element més electronegatiu dels dos elements que el formen Tot i que l’assignació d’electrons és arbitrària en molts casos, l’ús dels nombres d’oxidació permet de determinar en un compost la valència d’un element que en pot presentar més d’una
decantació
Decantació a fi d’obtenir or
© iStockphoto.com/snokid
Química
Operació que consisteix a separar per gravetat dues o més substàncies immiscibles entre elles, sempre que tinguin distintes densitats i que almenys una sigui líquida.
A l’efecte d’eliminar les matèries sòlides que un líquid té en suspensió, hom deixa que caiguin i que s’acumulin en el fons Una vegada produïda aquesta separació, hom pot inclinar el decantador i deixar sobreeixir el líquid clar, lliure de sòlids, bé que modernament hom procedeix a aspirar-lo des d’una altura una mica superior a la interfície líquid-sòlid del sediment, o bé a retirar els sòlids per la part inferior Per decantació també poden ésser separats líquids immiscibles de diferent densitat, una vegada n'han estat separades ambdues fases