Resultats de la cerca

Segons Hesíode eren tres Brontes, Estèrope i Arges, fills d’Urà i de Gea, els quals forjaren el llamp amb què Zeus derrotà Cronos Segons Homer eren éssers salvatges dedicats a la ramaderia, que vivien en coves i eren antropòfags, entre els quals Polifem Eurípides escriví el drama satíric Kýklōps El Ciclop , on utilitzà el tema homèric, i hi afegí un cor en què participaven Silè i uns sàtirs

En la història de la mitologia de tots els pobles, hom troba personatges o animals que es transformen només temporalment i recuperen la forma primitiva és el cas dels éssers sobrehumans, déus, dáimones, homes extraordinaris o animals existents en un passat remotíssim En un segon aspecte, existeixen també personatges que es transformen o són transformats d’una manera definitiva Ambdós tipus de transformacions han estat molt celebrats en la literatura per Ovidi, per Apuleu, etc

Del més jove dels titans, Cronos, eixí la nissaga dels Olímpics Units en matrimoni amb llurs germanes, les titànides, aquests éssers engendraren una sèrie de divinitats secundàries entre les quals, Prometeu A la Teogonia hesiòdica apareixen com a protagonistes de la titanomàquia , en la qual foren vençuts per Zeus, que els precipità al Tàrtar En la tradició literària posthesiòdica foren confosos amb els gegants i arribà a ésser difícil una clara distinció entre ambdós mites Sembla clar, però, que la titanomàquia , a diferència de la gigantomàquia , fou essencialment una lluita…

Molt semblants als silens silè i sovint anomenats amb aquest nom, els sàtirs grecs —d’aspecte semianimalesc, amb banyes i cames de boc i amb unglots— eren sensuals, agressius i, fins i tot, vils, i pertanyen a aquell conjunt d’éssers que, en les més diverses mitologies, són considerats com a “dimonis dels boscs” Relacionats amb el culte de Dionís, durant el s V aC, participaven en els seguicis bàquics, i posteriorment foren assimilats, en llur aspecte exterior, al déu Pan L’art grec arcaic els representà barbats, exhibint un fallus enorme, amb fesomia caricatural, tors nu i pilós…

La Terra ocupa un lloc important en la mentalitat religiosa de nombroses civilitzacions Primer de tot, pel fet d’ésser el lloc on habita l’home i d’ésser coberta pel cel, la Terra és centre de nombrosos mites cosmogònics que pressuposen una unió primordial de la Terra i del Cel, així com una ulterior separació deguda a una gesta d’un heroi o un “pecat original” La separació del Cel i la Terra representa l’inici de l’existència normal, la cessació de les condicions paradisíaques, l’allunyament culpable o no del món dels déus, que fins aleshores convivien amb l’home En un altre cicle mitològic…

Adoptaren el nom del déu marí Tritó

Habitaven a les muntanyes de Tessàlia Tenien un esperit salvatge i bàrbar, del qual no participaren el savi Quiró i Folos L’episodi més sobresortint de la seva llegenda és el combat amb els làpites, on s’enfrontaren amb Teseu, Nèstor i Hèracles Aquesta lluita fou motiu d’inspiració de nombroses representacions artístiques als temples, com el de Zeus a Olímpia, i a molts vasos grecs