Resultats de la cerca

Derivat de l’àrab qubt corrupció del mot grec αιγύπτιος, el terme fou aplicat pels conqueridors musulmans del segle VII a la població egípcia, composta principalment pels descendents de l’antic Egipte i per un cert percentatge d’element grec i romà, resta de les darreres invasions Els coptes, que aleshores eren pràcticament tots cristians monofisites , adoptaren lentament i per força la religió de l’islam D’ençà d’aleshores, el terme serví per a denominar tant els cristians egipcis adscrits a l' Església copta com als cristians egipcis de totes les confessions 

Aplicat d’antuvi a certes accions de la vida de Crist, on resplendeix la seva divinitat, el terme és aplicat també a tots els actes de Crist sense cap excepció, i, per extensió, a les institucions religioses vinculades a ell, com és ara les Sagrades Escriptures, l’Església, els sagraments El mot, creat Θεανδρικαì ‘ενέργειαι pel Pseudo-Dionís, fou utilitzat sovint en sentit monofisita, però Màxim el Confessor el defensà com el terme que expressava millor la unió i interacció de les dues natures de Crist

És aplicat per antonomàsia a l’apòstol Pau

El terme és aplicat també a la música música visigòtica i als altres elements que fan referència a aquesta mateixa litúrgia

El terme, però, és aplicat més concretament a les comunitats d’aquesta Església que s’uniren a Roma a partir del segle XVI i que són agrupades, des del 1830, sota el patriarcat de Babilònia dels Caldeus

El concepte equival a catòlic i, de fet, és utilitzat en aquest sentit per moltes esglésies protestants i en nombroses traduccions del credo, a causa de la connotació confessional que té el mot catòlic , aplicat a l’Església romana

Així, hom parla de l' Església llatina referint-se a l’Església occidental i sobretot a l’Església Catòlica, i de ritu llatí , aplicat, en general, a la tradició litúrgica d’Occident i, més específicament, a la tradició litúrgica romana

A diferència del concepte de redempció, que és entès generalment en un sentit més restringit que el de salvació, el títol de redemptor precedit sovint del qualificatiu de diví és pràcticament equivalent al de salvador, sempre que aquest és donat al Crist però, a diferència també d’aquest que pot ésser donat així mateix a Déu, és aplicat exclusivament a la persona de Jesús

El terme jurídic fou aplicat per Anselm de Canterbury a la redempció, en el sentit que la mort de Crist era una satisfacció vicària suficient i plena de condigno deguda a la justícia divina, satisfacció que era possible gràcies a la natura humana de Crist sense pecat i a la seva unió hipostàtica amb la segona persona de la Trinitat La mort de Crist no era ja considerada una redempció pagada al diable concepció antiga, sinó un deute pagat a Déu Pare Tot i la crítica de sant Bernat, l’escolàstica l’acceptà amb matisos diversos La teoria fou rebutjada per la Reforma

Durant els tres primers segles hom troba un subordinacionisme ortodox en la majoria dels pares Justí, Ireneu, Climent d’Alexandria i, sobretot, Orígenes, que postulen una generació pretemporal del Logos, per influència del gnosticisme, que feia infranquejable el pont entre la divinitat i la creació, i per temor a comprometre el monoteisme Una forma explícita fou defensada per Ari, que afirmà la creaturitat del Fill arianisme, i des d’aleshores fou l’element bàsic de totes les doctrines antitrinitàries antitrinitari Atacat per Atanasi, fou condemnat al concili de Nicea 325 Al final del s IV…