Resultats de la cerca

El 1830 entrà al convent de Montblanc, on residí fins a l’exclaustració 1835 Acabada la carrera es dedicà a la predicació i aviat s’uní a la nova congregació de missioners de l’Immaculat Cor de Maria o claretians, de la qual fou el primer procurador a Roma deu anys 1858-68 El papa el nomenà el 1868 vicari general de la Mercè i consultor de la congregació de Propaganda Fide És autor de diverses obres ascètiques, la més coneguda de les quals és el llibre de meditacions Mercedes de María 1859

Es llicencià en dret 1880 i, vidu, fou ordenat de sacerdot 1886 Canonge a Palma 1896, fou després catedràtic de sociologia al seminari de Toledo 1900 i auditor de la Rota 1904 El 1914 fou nomenat bisbe de Barcelona, on creà un Museu Arqueològic Diocesà, reorganitzà l’Acció Catòlica i, havent dissolt Acció Social Popular, creà 1916 Acció Popular Passà el 1920 a arquebisbe de València, on creà el Museu Arqueològic Diocesà i coronà patrona la Mare de Déu dels Desemparats 1923 El 1922, creat cardenal, havia estat preconitzat arquebisbe de Toledo, i mentre regí aquesta diòcesi hi organitzà un…

Era germà de Jaume Sarroca, que fou canonge sagristà de Lleida, degà de València i bisbe d’Osca La seva làpida sepulcral, a la seu vella, diu que era fill de Pere I de Catalunya-Aragó i, per tant, germanastre de Jaume I Des del 1268 fou canonge de Lleida i succeí el seu germà com a sagristà també fou canonge de València, i el 1269 Jaume I el féu prior de Sant Vicent de València Acompanyava sovint el rei, que en el seu codicil el recomanà a l’infant Pere, futur Pere II El 1299 fou nomenat bisbe de Lleida Es creu que contribuí a la fundació de l’Estudi General de Lleida 1300 Arreglà la catedral…

Eclesiàstic, rector de Butsènit d’Urgell Publicà l’aplec de sermons Plàtiques sobre los evangelis de tots los diumenges i festes anyals Barcelona s d, però 1801, bastit a partir de la seva experiència com a predicador L’autor justifica la publicació de la seva obra per la manca, segons ell, de llibres espirituals en llengua catalana

Senyor de Voltrera i Olesa Fill de Guillem III de Castellvell Era canonge de la catedral quan fou elegit bisbe S'esforçà a apaivagar els nobles de la comarca establint moltes concòrdies per tutelar els drets de l’església El 1176 dividí el patrimoni de la catedral en dotze prepositures regides pels canonges Consagrà moltes esglésies, entre elles la de Sant Joan de les Abadesses, la de la Redona de Vic i la de Santa Eugènia de Berga El 1179 assistí al concili III del Laterà i el 1183 rebé al seu palau el rei Alfons I Les necrologies el recorden com a pacífic i amant de la justícia

El 1692 passà al collegi de Querétaro Mèxic, des d’on emprengué diverses expedicions missioneres fins a Verapaz Guatemala a partir del 1695 s’establí a Talamanca, centre de la seva evangelització de Costa Rica Morí en una revolta tribal que intentà apaivagar Les seves vida i mort li donaren fama de santedat

De l’orde de predicadors, fou prior del convent de Balaguer 1601 i Tortosa 1606 fou també lector de la catedral de la Seu d’Urgell i de la de Lleida És autor d’una Relación de les festes i del certamen literari celebrats a Barcelona amb motiu de la canonització de sant Ramon de Penyafort 1601 Escriví també nombroses obres d’espiritualitat, una Vida y milagros del divino Olaguer, obispo de Barcelona 1609, 1630 i recollí diversos volums de sermons

Abans d’ésser bisbe de Roda 1143 havia estat ardiaca d’aquella seu El 1148, en virtut de la creença que el bisbat de Roda era la continuació de l’antic de Lleida, fou pactat entre els comtes Ramon Berenguer IV i Ermengol VI d’Urgell que, un cop conquerida Lleida, seria donat el seu bisbat a Guillem Pere, de Roda, com succeí tot just conquerida la ciutat 1149 El mateix any, Ramon Berenguer IV li concedí totes les mesquites amb llurs béns per a convertir-les en esglésies, com féu tot seguit amb la mesquita major, que convertí en la catedral S'esforçà en l’endegament de Lleida en l’aspecte de…

Confessor de Ferran IV 1747 i membre del Consell de la Inquisició per intercessió de Carvajal, afavorí el seu orde religiós i mantingué una actitud regalista moderada concordat del 1753 En fer costat als dissidents del Paraguai caigué en desgràcia 1755 per raó de les pressions britàniques i portugueses Amb la seva destitució s’inicià la decadència política dels jesuïtes a Espanya

Fou monjo benedictí a Corbie sota l’abat Pascasi Radbert Augustinià declarat, els seus escrits són eminentment teològics De corpore et sanguine Domini a propòsit del tractat homònim de Pascasi, De praedestinatione a favor del predestinacionisme del seu amic Gottschalk i Contra Graecorum opposita propugna el filioque , entre altres obres