Resultats de la cerca

Estudià al seminari de Barcelona, i fou professor de teologia al de Tarragona Empresonat el 1861 pels seus escrits polèmics en matèria de religió, passà a Granada, on es llicencià en teologia 1886 Aquell mateix any obtingué una canongia magistral al Sacromonte i fundà, a Granada, associacions, un collegi i un institut religiós femení, tot sota el nom de Crist Rei Hom li féu el procés de beatificació entre el 1950 i el 1955

Fou rector de Xixona i de Sant Martí de València i qualificador de la inquisició Partidari de Felip V durant la guerra de Successió fou premiat amb l’administració de la generalitat de València, fins que fou abolida, i fou nomenat bisbe de Barbastre 1714-17 És autor de versos i del tractat Fuente del paraíso , inèdit

Compilador del Decret , és considerat l’iniciador del dret canònic Fou designat arreu com el Magister

Sembla ésser el primer que, després de la invasió sarraïna, reuní les dignitats abacial i episcopal Estigué en excellent relació amb la cort franca, a la qual acudí almenys el 939, a Breisach Baden, i el 944, a Laon, i de la qual obtingué diversos preceptes per a Ripoll, Sant Cugat, Sant Pere de Rodes i, potser, per a Vic En ocasió del seu viatge del 939 degué prendre notes per a la confecció d’una Crònica dels reis francs , redactada en 939-940, que només s’ha conservat en versió àrab, pel fet d’ésser dedicada a al-Hakam, fill del califa ‘Abd al-Raḥmān III Probablement ell mateix la dugué a…

Des del 881 regia la diòcesi en qualitat d’arxipreste, fins que fou consagrat per l’arquebisbe Teobard de Narbona Féu construir la nova catedral del vicus o raval d’Osona, que consagrà el 888 també consagrà els monestirs de Ripoll i de Sant Joan de les Abadesses i les esglésies de Tona, de Sant Martí del Congost, etc És el veritable endegador de la diòcesi reconquerida per Guifré el Pelós el 879 El 887 participà en el cisma d' Esclua , i el 889 obtingué del rei Ot de França un privilegi que li concedia drets fiscals a Vic i a Manresa, en detriment del comte Guifré Un nou privilegi del 890…

Fill de Miquel Gord, secretari de Felip II de Castella Es doctorà en dret civil i el 1601 professà a la cartoixa d’Escaladei, d’on fou arxiver i sagristà Fou prior de la Vall de la Misericòrdia Lisboa i Scala Coeli Évora, on morí És autor d’obres històriques sobre la cartoixa a Espanya Dues d’elles foren impreses i quatre restaren manuscrites, entre les quals Historia de la Cartuja en España i un Catálogo de fundaciones

Canonge de Màlaga, defensà l’alliberament evangèlic de l’home i el diàleg amb el marxisme San Pablo al día 1956, El cristianismo no es un humanismo 1966, Creer es comprometerse 1967, El poder popular, tentación de Jesús 1983 Collaborador de Qüestions de Vida Cristiana , fou una de les figures més decisives del catolicisme espanyol A Ay de mí si no evangelizare 1971 es presenta ell mateix

Essent canonge de Valladolid, fou nomenat bisbe d’Astorga, i el 1966, arquebisbe de Barcelona Aquest nomenament desencadenà una campanya en contra d’abast internacional hom esperava un bisbe autòcton La Santa Seu, molt pressionada, el traslladà a Toledo 1971 i el 1972 fou designat cardenal

Investigador de la tradició protestant als Països Catalans, escriví El refugi 1966, El protestantisme a Catalunya 1969 i Un segle de protestantisme a Catalunya 1970

Professà al convent d’agustins de Barcelona 1658 Fou qualificador del Sant Ofici i examinador del bisbat de Barcelona i fou provincial del seu orde 1687 Bisbe de Solsona 1699-1708, fou l’únic bisbe del Principat que simpatitzà de bon principi amb la causa del rei arxiduc Carles III, al qual reté homenatge Fou membre de la junta d’eclesiàstics de Carles III fins a la cort de 1705-06, en què actuà d’habilitador del braç eclesiàstic