Resultats de la cerca

Comprengué la necessitat d’una teologia especulativa capaç de dialogar amb la cultura clàssica, i començà a elaborar-la utilitzant àmpliament la filosofia grega L’eix d’aquesta síntesi és la noció del logos o verb diví , que atorgà alhora la raó filosòfica als pagans i la llei als jueus, i que, tot encarnant-se en el Crist, es manifestà plenament als homes A la llum d’aquesta doctrina, en el Protrèptic exhorta els pagans a convertir-se, i, en el Pedagog , a veure en Crist l’educador moral de la humanitat, a la qual aporta la llei de l’amor, no pas oposada, emperò, a la de la justícia contra…

Fou el més prestigiós dels prelats illustrats que regentaren la diòcesi durant la segona meitat del s XVIII La seva personalitat és explicada per una fecunda etapa de formació a València Hi fou rector de la parròquia de Sant Bartomeu, ensems que el primer catedràtic de filosofia a la universitat —on havia estudiat—, mestre de patges de l’arquebisbe Andrés Mayoral i canonge magistral S'hi distingí per la facilitat i la qualitat de la seva predicació, per la seva contundent adhesió a uns principis mal anomenats jansenistes —en realitat, regalistes, rigoristes, i tendents a l’episcopalisme— i…

De família valenciana relacionada amb Anglaterra, estudià teologia a Oxford, on es doctorà el 1441 Fou canceller i tresorer de la catedral de Lechfield, ardiaca de Weltshire, Winchester, Salisbury i Huntigdon, a més d’ésser canonge de València i ardiaca de Tortosa Intervingué en l’obtenció de privilegis per al collegi d’Eton, fundat de poc, i en les relacions entre els mercaders catalans i la corona anglesa Des del 1450 fou nunci i collector papal a Anglaterra i es mostrà partidari dels York, però la seva gestió financera, no prou aclarida, li impedí el nomenament episcopal Viatger constant…

Canonge de la catedral de Barcelona, intervingué activament en les qüestions del Cisma d’Occident com a home de confiança de Benet XIII, amb qui mantingué una llarga correspondència xifrada durant les gestions diplomàtiques per a obtenir l’obediència dels reis de França i de Castella intervingué, a més, en el setge i en l’evasió del castell d’Avinyó Fou prior de Daroca 1399, ardiaca del Penedès 1401, bisbe de Tortosa i de Barcelona i arquebisbe de Saragossa, d’on fou deposat pel papa Martí V Retornà a Barcelona com a administrador perpetu de la diòcesi fou també patriarca de Jerusalem Exercí…

Publicà un breu abolint la Companyia de Jesús 1773, allegant polèmiques amb altres ordes i amb la jerarquia, intromissions polítiques, maniobres comercials, tolerància dels usos pagans a les missions i ensenyament moral relaxat Els motius reals foren, però, les pressions polítiques de França, Espanya i Portugal

La seva política se centrà en una oposició poc flexible als corrents ideològics i polítics del s XVIII Condemnà l’Enciclopèdia, De l’esprit d’Helvétius i l' Émile de Rousseau Acèrrim defensor dels jesuïtes, dels quals Portugal i els governs borbònics demanaven la dissolució, convocà 1769 la congregació cardenalícia encarregada dels afers dels jesuïtes, però morí abans de rebre'n l’assessorament

Fou més aviat neutral en els conflictes de la guerra de Successió polonesa S'enfrontà, però, defensant les prerrogatives eclesiàstiques, a diferents governs europeus, a l’espanyol singularment, per causa de l’expansionisme a Itàlia La ruptura diplomàtica 1736 fou superada pel concordat del 1737 El 1738 condemnà la francmaçoneria Confirmà l’estatut de la Universitat de Cervera 1730

En la guerra de Successió espanyola es posà al principi de part del pretendent francès, però, vençut per les tropes imperials, reconegué Carles III Sostingut per Lluís XIV, condemnà els jansenistes Prohibí l’adaptació dels ritus catòlics als costums xinesos

Deixà el govern a les mans del seu nebot adoptiu, el cardenal Paluzzi-Altieri Sostingué econòmicament la lluita de Joan Sobieski contra els turcs, que foren derrotats el 1673

Fou nunci a Espanya 1644-53 Reorganitzà la jerarquia de Portugal i aconseguí un simulacre de submissió d’alguns jansenistes Actuà de mitjancer entre Lluís XIV i Carles II en la qüestió dels Països Baixos