Resultats de la cerca
Es mostren 7 resultats
Pius II
Cristianisme
Nom que adoptà Enea Silvio Piccolomini en esdevenir papa (1458-64).
Notable humanista, assistí al concili de Basilea , les actituds conciliaristes del qual defensà Fou bisbe de Trieste 1447 i de Siena 1450 Esmerçà el seu pontificat en la convocatòria d’una croada, després d’haver intentat per carta la conversió del soldà Mehmet II, que s’havia apoderat de Constantinoble celebrà dos congressos de prínceps a Màntua 1459/60 i a Roma 1463, però la croada no fou duta a terme Expedí la butlla de canonització de sant Vicent Ferrer 1458 i condemnà l’apellació del papa al concili 1460 es mostrà nepotista, bé que contrari a concedir mercès als humanistes…
judeocristianisme
Cristianisme
Corrent doctrinal i pràctica del primitiu cristianisme que sostenia la necessitat per a tot cristià d’observar la llei mosaica.
Això implicava que els conversos de la gentilitat havien de passar primer per la circumcisió Aquesta actitud, defensada per Jaume, cap de la comunitat de Jerusalem, topà amb la forta resistència de Pau, i donà lloc al concili de Jerusalem, relatat pel llibre dels Actes dels Apòstols Els dissidents es refugiaren amb Simó, successor de Jaume, pels volts de Jerusalem Posteriorment a la dispersió dels jueus, se'n coneixen dues sectes, els jesseus i els ebionites , que professaven unes mateixes doctrines i actituds, però aquests darrers practicaven, a més, nombroses ablucions i…
Pius X
Cristianisme
Nom que adoptà Giuseppe Sarto en esdevenir papa (1903-14).
De família humil, fou ordenat de sacerdot 1858 i exercí els oficis de vicari i rector Designat bisbe de Màntua 1884, patriarca de Venècia i cardenal 1894, fou elegit papa després que Àustria posà el veto al cardenal Rampolla, considerat francòfil Tingué com a secretari d’Estat Rafael Merry del Val Dedicà preferentment els seus esforços a l’interior de l’Església decrets sobre la música sagrada 1903, sobre la comunió freqüent 1905 i la dels nens 1910, reforma dels llibres litúrgics 1911, reorganització de la cúria 1908, creació de l' Acta Sanctae Sedis , òrgan oficial de la Santa Seu 1909, i…
divorci
Cristianisme
Dret
Dissolució voluntària i legal d’un matrimoni vàlid.
Les societats primitives i els codis més antics, com el d’Hammurabi, reconeixen generalment el divorci, atès que el matrimoni no era considerat indissoluble o, si de cas, només ho era a partir del naixement d’un fill La iniciativa de la ruptura, ordinàriament unilateral, solia correspondre a l’home, i n’era la causa més freqüent l’esterilitat de la dona Uns altres factors que permetien el divorci varien notablement d’uns pobles a uns altres, en els quals hom troba, en aquest aspecte, actituds diverses sobre la igualtat entre home i dona, com també diferents determinacions de les…
Antoni Maria Marcet i Poal
Cristianisme
Monjo benedictí.
Entrà a l’escolania de Montserrat el 1886, i hi restà fins el 1894 Ingressà després a la comunitat, professà el 1900 i fou ordenat a Barcelona, el 1902 Juntament amb d’altres companys, inicià 1906 la “Revista Montserratina”, de la qual fou redactor i administrador El 1907 passà a Roma, on exercí càrrecs de govern en la congregació benedictina de Subiaco Elegit coadjutor de l’abat Deàs 1912, rebé la benedicció abacial el 1913 Promogué l’ús del català com a llengua de relació dins el monestir i impulsà la cultura dels seus monjos i la renovació de la vida monàstica creà pràcticament l’actual…
Raimon Panikkar i Alemany
©
Filosofia
Cristianisme
Sacerdot, filòsof i teòleg.
Formació i trajectòria acadèmiques Fill d’un industrial indi establert a Catalunya i de mare catalana, i germà del filòsof Salvador Pàniker , estudià a la Universitat de Bonn fins el 1939, que tornà a Catalunya Posteriorment es llicencià en ciències químiques a la Universitat de Barcelona i en filosofia per la Universitat de Madrid Poc després de llicenciar-se, el 1942 es vinculà al Consell Superior d’Investigacions Científiques CSIC, dins del qual a partir de l’any següent fou un dels impulsors de la revista de pensament Síntesis , la qual el 1944 adoptà el nom d’ Arbor , on collaborà fins…
qüestió social
Cristianisme
Expressió amb què, en l’àmbit catòlic de la darreria del segle XIX i primera meitat del segle XX, hom solia referir-se al conjunt de problemes socials —injustícia del repartiment de les riqueses, situació degradada del proletariat, responsabilitat dels creients en la superació de les diferències de classe, etc.— la consciència dels quals havia estat desvetllada pel marxisme i que l’Església —que rebutjava aquest per principi— feu específicament seva per tal de corregir actituds seves anteriors i, alhora, evitar els que considerava extrems socialistes.
Amb el nou tarannà inaugurat pel concili II del Vaticà —autonomia de l’àmbit secular, responsabilitat dels creients en llurs opcions polítiques, etc—, l’esperit d’arrel posttridentina, que inspirava el planejament de la qüestió social tipificable en les encícliques que, sobre això, promulgaren diversos papes, des de Lleó XIII fins a Pius XII, restà radicalment superat, bé que sovint es manifesta encara en proclames i preses de posició tant de jerarquies locals com de grups tradicionals de catòlics dels indrets més diversos