Resultats de la cerca

Fou professor de filosofia i de matemàtiques a la universitat i prior i rector de diversos collegis de València El 1767 fou designat bisbe auxiliar i governador de l’arquebisbat de València, i el 1773, bisbe de Solsona, càrrec que ocupà fins a la mort És autor d’alguns sermons, un Elogio histórico de san Luis, rey de Francia 1759, catecismes i altres treballs

Prior dels convents de Perpinyà i de Barcelona i provincial de l’orde a la corona catalanoaragonesa Fou catedràtic i rector 1644 de la Universitat de Perpinyà Autor d' Indulgencias de la correa 1677 i d’una relació titulada De los varones ilustres del Principado de Cataluña, que restà inèdita

Fou catedràtic de teologia a les Universitats de Lleida i de València Fou provincial de l’orde a la corona catalanoaragonesa 1548 Assistí 1562 a la tercera fase del concili de Trento, on intervingué en tres congregacions generals, i predicà als pares conciliars l’advent del 1562 El sermó que hi pronuncià fou publicat a Bolonya 1563 amb el títol De quatuor extirpandarum omnium haeresum praecipuis remediis , i també a Lovaina 1567 i a París

Deixeble d’Abelard a París, fou condemnat amb ell al sínode de Sens 1140 per les seves doctrines sobre la relació entre la santedat del ministre i la validesa del ministeri Anteriorment 1139, el segon concili del Laterà l’havia condemnat per les seves prèdiques contra el domini temporal i les possessions eclesiàstiques El 1147 es posà al capdavant de la revolta ciutadana de Roma contra el papa i volgué establir-hi una nova república romana de la qual ell havia d’ésser el tribú La pau firmada entre el papa i l’emperador Frederic Barba-roja el 1153 assenyalà la fi d’Arnaldo, que fou empresonat…

Professà al convent d’augustinians de Valladolid 1878 i anà a les Filipines el 1884, on entrà en contacte amb el moviment de l’església filipina independent de Gregori Aglipay Abandonà la vida religiosa el 1900 i polemitzà contra l’Església Catòlica fins el 1910, que hi retornà Des d’aleshores visqué al convent de Würzburg i es dedicà a escriure i a polemitzar contra els seus antics amics És autor de més de deu obres historicopolèmiques, en castellà, sobre temes de les Filipines i els seus problemes religiosos

El 1784 residia a Barcelona fou prior del monestir d’Isona Publicà Eclectica philosophia viro catholico ac religioso digna quam in templi 1784, obra influïda per Descartes contradictor d’Aristòtil, negava l’existència de tot principi vital en les plantes i en els animals Era també partidari de la física de Newton i de Gassendi El 1789 publicà una biografia sobre la religiosa dominicana Maria Isabel Francesc i Escorpí

Fou vicari provincial i prior Sobresortí com a predicador És autor de diversos escrits de filosofia, religió, política i medallística, entre els quals Philosophiae Libri quinque publicae arenae expositi 1786, El amigo de los hombres 1797 i El justo elogio 1803

Era fill de Ramon Berenguer de Tagamanent i d’Ermessenda i fou lliurat pels seus pares a la canònica de Sant Joan el 25 de juny de 1127 Allà habità, amb fama de santedat, fins el 12 de setembre de 1161 A causa de la veneració que hom li professà tot seguit el 1345 li fou construït un sepulcre d’alabastre amb una estàtua jacent i una inscripció que recorda la seva vida Aquest sepulcre fou profanat pels francesos el 1794 i destruït en part el 1936, però ha estat recompost i es guarda a l’església del monestir de Sant Joan També hi ha una vida llatina anònima s XIV que recorda la seva santedat…

Defensà a Roma conclusions de filosofia i teologia 1551 Catedràtic de retòrica i lògica a la Universitat de Lleida 1556 i des del 1565 d’arts a la de València Augustinià, fou prior del convent de Saragossa 1556 i vicari provincial de l’orde Publicà diversos comentaris aristotèlics 1563-64, un tractat musical, In musicam liber unus 1566, sobre l’orde augustinià, i De principiis Sacrae Theologiae 1570

Publicà un diccionari llatí-italià 1502, que posteriorment fou ampliat amb la correspondència amb altres idiomes 11 llengües a l’edició de Basilea del 1590 Tingué una gran difusió, i el nom de calepino restà com a genèric de diccionari