Resultats de la cerca

Hom anomenava minorista el qui havia rebut algun dels ordes menors, i ordenat ‘in sacris’ el qui n'havia rebut un dels majors Actualment, segons les noves disposicions de Pau VI, recollides en el Codi de Dret Canònic del 1983, hom esdevé clergue només amb el diaconat Hom distingeix el clergue secular , que viu sota la seva responsabilitat, del clergue regular, que viu sota una regla La legislació eclesiàstica ha detallat minuciosament les condicions prèvies per a esdevenir clergue clericat, com també les seves conseqüències, que són la…

Institució sorgida al s XVI a Itàlia, s’hi destaquen els teatins teatí, els Clergues Regulars del Bon Jesús , fundats a Ravenna el 1526, i els Clergues Regulars de Sant Pau , fundats per Sant Antoni Maria Zaccaria el 1530 barnabita La corporació més nombrosa i important ha estat la Companyia de Jesús jesuïta Tot i que des del s XVII no han estat oficialment reconegudes noves institucions de clergues regulars, l’esperit i fins i tot el nom d’aquestes ha estat adoptat per moltes altres corporacions religioses

Inicialment fou el grup de servidors de la comunitat cristiana, format entorn del bisbe i del presbiteri amb el temps tingué influència oficial sobre tota la vida civil i constituí un dels tres estaments que formaren l’estructura de l’estat durant l’Antic Règim eclesiàstic El concepte de clericat és, doncs, el d’un grup, i després el d’una classe social, que no es pot confondre amb la funció sacerdotal existent en totes les religions Com a grup funcional a l’interior de l’Església, es formà durant els tres primers segles, seguint l’evolució que portà a distingir i a donar personalitat pròpia…

En els antics monestirs, collegiates i canòniques constituïa un ofici important sacrista que disposava d’un lot de béns, cosa que el convertí sovint en un petit magnat en les grans comunitats En les parròquies grans sagristà major era un clergue o beneficiat i en les petites rurals un cap de casa, els quals administraven els béns provinents del dret de sagristia Diversos concilis provincials i sínodes diocesans legislaren sobre el sagristà i l’obligaren a donar comptes de les seves gestions als abats, rectors o degans Les consuetes especifiquen els torns i la forma d’elecció…

Estudià al Seminari Metropolità de València i fou ordenat prevere pel llavors arquebisbe de València, José María García Lahiguera, al setembre del 1969 Assolí la llicenciatura en teologia a la Universitat Pontifícia de Salamanca l’any 1970 i, vuit anys més tard, es doctorà a la Universitat Gregoriana de Roma Coadjutor i rector de diverses parròquies a l’arxidiòcesi de València, féu tasques com a consiliari al Moviment Escolta i entre els membres de l’organització juvenil d’Acció Catòlica El 1993 fou nomenat vicari episcopal de la vicaria Llíria-Via Madrid Tres anys més tard, el 25 de març de…

Les seves possessions als comtats de Besalú i de Girona, que compartia amb els seus germans, foren confirmades el 944 per Lluís d’Ultramar amb immunitat judicial, tributària i de policia Es tracta, segurament, d’un canonge de Girona 947 que el 957 capitanejà la rebellió que bandejà el comte Guifré de Besalú del seu castell i l’occí mentre fugia

Després del 1820 dirigí a Barcelona el Diario Constitucional , i més tard l' Indicador Catalán , en els quals publicà llargs articles sobre qüestions religioses Alhora participà en un projecte de traducció de la Bíblia al castellà, sota el patrocini de la British and Foreign Bible Association Expulsat de Barcelona amb els caps liberals exaltats el 1823, fou portat presoner a França Posteriorment continuà collaborant en els projectes de traducció de la Bíblia

Fou professor de llatí al collegi de Cordelles de Barcelona i després a la Universitat de València El 1636 publicà, a instàncies de Lorenzo Palmireno, una sintaxi llatina, Brevis ac comendiaria syntaxis artium orationes institutio , en la qual seguí els mètodes de Nebrija, Erasme i Andreu Sentere Amb comentaris en llatí, en castellà i en català i amb addicions de diverses persones, fou editada nombroses vegades fins el 1813, a València, Barcelona, Perpinyà i sobretot a Cervera al llarg del segle XVIII

S'especialitzà en l’estudi del Rosselló des de la seva annexió a França, el seu procés de francesització i, sobretot, l’època de la Revolució Francesa Perpignan pendant la Révolution 1789-1800 París 1896-97, en tres volums Cal esmentar també, entre les seves obres, L’annexion du Roussillon a la France La vacance du siège d’Elne 1643-1669 1888, La diffusion du français après l’annexion 1660-1700 sd, L’université de Perpignan avant et pendant la Révolution 1888, Histoire du clergé dans le département des Pyrénées-Orientales pendant la Révolution Française 1890 i l’estudi de les memòries i la…