Resultats de la cerca

Era canonge de la seu de Manresa en esclatar la guerra del Francès 1808 Fou cap de la junta de govern creada a la ciutat per oposar-se a la penetració francesa i com a comandant general del sometent lluità a la primera batalla del Bruc

Estudià a Illa i es doctorà en teologia a la Universitat de Tolosa Fou beneficiari de l’església del seu poble fins el 1755, que passà a ésser rector de Sant Feliu d’Avall i després d’Òpol 1759-68 i de la Torre d’Elna 1772 És autor, en collaboració amb Melcior Gelabert, d’obres en llatí Compendiosa regula cleri 1753, Preparatio proxima ad mortem compendiosae regulae cleri ab iisdem auctoribus edita 1756, Regula cleri ex sacris litteris 1757 i, sobretot, d’un llibre en català, Regla de vida 1753, que constitueix una obra cabdal de la literatura de l’època i que manifesta la penetració…

Entrat a la Companyia de Jesús 1545, es doctorà en teologia a Alcalá de Henares i fou rector del collegi de València El 1567 es retirà a la cartoixa de Portaceli, però, cridat pel general dels jesuïtes Francesc de Borja, anà a Roma El 1570, tanmateix, professà a la cartoixa d’Escaladei Fou successivament prior de Portaceli 1574, d’Escaladei 1575 i 1584-86, on introduí una impremta, d’El Paular 1576, de la cartoixa de Nàpols 1579 i de la de Milà 1571-84 Fou visitador apostòlic per a la reforma de la congregació claustral benedictina 1587 i dels canonges regulars de sant Agustí a Catalunya-…

L’adhesió al calvinisme d’homes com Antoni de Borbó, rei de Navarra, el príncep de Condé i l’almirall de Coligny, entre altres, donà força política al calvinisme amb vista a la defensa dels seus drets de minoria religiosa, alhora que li feia assumir la defensa dels drets dels estats enfront de la monarquia, més i més absolutista A la mort d’Enric II, coincident amb la celebració del primer sínode calvinista a París 1559, en el qual fou acceptada la Confessio gallicana , redactada pel mateix Calví, la regència de Caterina de Mèdici aportà una dimensió política en la pugna amb els Guisa,…

Com a cos filosoficoteològic, caracteritzat per una forta coherència aconseguida mitjançant la utilització de l’aristotelisme com a instrument per a la interpretació de les dades de la revelació cristiana, el tomisme estableix —a partir i més enllà d’Aristòtil— les anomenades cinc vies per a la demostració de l’existència de Déu, com a causa primera i darrer fi de la creació, les quals, però, han d’ésser compreses en llur context propi, que és teològic Entre les doctrines genuïnament tomistes —sovint rebutjades, o almenys diferentment interpretades per altres corrents escolàstics com és ara l…

L’erasmisme i l’antierasmisme començaren ja en vida d’Erasme Cal distingir un erasmisme filològic d’un altre de caire teològic que, sovint, desembocà en el protestantisme Però en alguns països, sobretot als de la península Ibèrica, l’erasmisme religiós fou un element actiu i renovador dintre l’Església Catòlica L’humanisme cristià neerlandès, centrat al Collegi Trilingüe de Lovaina, fou alhora receptor i difusor de l’erasmisme Frans Craneveldt, N Cleynaert, Clenardus, Martinus Lipsius A la Facultat de Teologia, tot i que hi predominaren els antierasmistes de caire medieval, hi ha també…