Resultats de la cerca

En les eleccions legislatives de 1979 presentà candidatura al Senat i al Congrés, aquesta última en coalició amb el Partido Liberal, encapçalada per Edmon Armisén 3265 vots Al juliol del mateix any s’integrà a la Unió de Centre de Catalunya

Es proposà “agrupar cuantos simpaticen con los más puros ideales de libertad y democracia” Dirigents Clemente Vizcarri Torres president i Joaquín Jiménez de Alcaraz president de les joventuts Mantenia relacions amb la Unión Social Hispánica

No assolí un rol destacat durant la Transició, però subsistí fins el 1985, en què se’n féu càrrec José Antonio Segurado A Catalunya, on incorporà la Unión Liberal desembre de 1984, Xavier Garriga en fouel president i Juan Carlos Giménez-Salinas el secretari general Formà part de la Coalición Popular, amb Alianza Popular i el Partido Demócrata Popular, i quan aquella es desintegrà 1986-1987, els dos diputats del PL català, Nicolás de Salas al Congrés i Xavier Garriga al Parlament de Catalunya s’incorporaren a Convergència Democràtica de Catalunya , on tractaren de formar un grup d’opinió…

Era conegut oficialment per Partido Católico Monárquico, Partido Católico Nacional o Comunión Tradicionalista Fou fundat pel cap carlista Ramón Nocedal y Romea fill de Cándido Nocedal, que acusà Carles VII de liberal, perquè en el Manifiesto de Morentín juliol de 1874 havia afirmat “Ni la unidad católica supone un espionaje religioso, ni la integridad monárquica nada tiene que ver con el despotismo”, i havia justificat el perdó dels compradors de béns desamortitzats de l’Església La rebellió dels integristes fou capitanejada per El Siglo Futuro , diari carlí dirigit per Nocedal Amb ell…

Aquesta diferenciació té un vessant d’oposició doctrinal al pactisme sinallagmàtic i confederal que Francesc Pi i Margall explicità a Las nacionalidades 1876 Tanmateix, les divergències no es limitaren a aquests temes L’organicisme federal de Figueras –com ha observat Pere Gabriel– fou també una reacció contra l’esquerranisme del republicanisme popular i una afirmació d’Espanya i una defensa d’un estat fort El partit federal orgànic comptà a Catalunya amb una nòmina de collaboradors força significativa Destacaren, en un moment o altre, Gonçal Serraclara, Joan Pla i Mas, Francesc Puigjaner,…

És representat per Juan Iniesta i José Terol García Probablement fou creat per un canvi de nom del Partido Monárquico Popular de España

Dirigit en l’àmbit estatal per Eladio García Castro Ramon Lobato, participà en el Consell de Forces Polítiques de Catalunya i en la Plataforma de Convergencia Democrática Després de l’Assemblea de CCOO de Barcelona juliol de 1976, constituí la Confederación de Sindicatos Unitarios de Trabajadores CSUT maig de 1977 Proposà la realització d’un front antifeixista i es reclamà seguidor del marxisme leninisme perfeccionat per Mao Zedong Concorregué a les eleccions legislatives de 1977 en la candidatura Esquerra de Catalunya Front Electoral Democràtic, amb Esquerra Republicana de Catalunya, l’…

Inspirada en el pensament d’Àngel Pestaña i José Antonio Primo de Rivera, defensava el “nacional sindicalismo” “la idea española que une la necesidad de una patria independiente y digna con el imperativo de un sentido revolucionario en el orden social” El lema era “Patria Española y Revolución Social” Entre finals de 1975 i inicis de 1976 assajà expandir-se arreu d’Espanya, amb èxit limitat a Andalusia, on comptà amb suport dels Círculos Doctrinales José Antonio CJA Ferruz, amb Diego Márquez cap dels CJA, fou promotor de Falange Española de las JONS En les eleccions…

Els dirigents eren Antonio Bermejo president i Constantino Recober vicepresident Manuel Ráez Almagro presidí les joventuts, formades al desembre de 1933 En les eleccions al Parlament de Catalunya de 1932 es coalitzà amb el Partido Republicano “Unión de Regionales en Cataluña” en la candidatura Concentración Española Portaveu Concentración Española Al setembre de 1935 encara era actiu

Els Comités de Huelga Estudiantiles foren el seu front d’estudiants i els Comités de Huelga Obreros, el d’obrers, essent coneguts com CHE-CHO De tendència “mao-espontaneista”, eren partidaris de la vaga general revolucionària com a pas previa la insurrecció armada i a la presa de poder El 1969 organitzaren l’assalt al rectorat de la Universitat de Barcelona A l’estiu de 1970 una part dels membres abandonà el partit i la resta constituí el Partido Comunista Proletario Editaren Hoz y Martillo , Acción Proletaria i El Bolchevique