Resultats de la cerca

Nascut en una família sefardita, des de molt jove abraçà la causa de l’esquerra i en els anys de la Segona Guerra Mundial participà activament a la Resistència a Algèria Posteriorment s’uní als aliats, passà a França i fou desmobilitzat després de l’alliberament de París 1945 Tot i inscriure’s a la Sorbona per cursar filosofia, fou cridat per Félix Gouin, cap del govern provisional de la República, i hi collaborà del gener al juliol del 1946 El 1947 fundà la revista Caliban , per a la divulgació del pensament d’esquerres, i conegué Albert Camus , el qual l’influí profundament Desapareguda la…

Lluità en la Resistència contra el règim de Vichy i després de la Segona Guerra Mundial es graduà en enginyeria 1947, a l'École Polythechnique, però es dedicà al periodisme, i se centrà sobretot en qüestions internacionals, i en el paper de França a la Indoxina i Algèria, advocant per la descolonització El 1953 fundà L'Express , que dirigí fins el 1977, setmanari d'una gran influència en la política francesa en alguns períodes Secretari general 1969-71 i president del partit radical socialista 1971-75 i 1977-79, fou diputat a l’Assemblea Nacional 1970-78 i ministre de reformes de…

En les seves novelles Un rêve québécois 1972, Don Quichotte de la démanche 1975 i Les grands-pères 1978, entre d’altres, presenta sempre la contraposició de dos móns íntimament units els personatges quebequesos, purs, però tarats físicament o psicològicament, s’evadeixen de l’existència, descrita de forma quasi naturalista, a través de la fantasia eròtica

En escindir-se aquest el 1920, el diari passà a la majoria i esdevingué l’òrgan del partit comunista francès Reduït a la clandestinitat, amb fortuna vària, el 1939, no reaparegué normalment fins a l’agost del 1944

Portà una intensa activitat política bonapartista i antirepublicana tant amb collaboracions a periòdics Le Temps , Moniteur Universel , etc i l’assaig polític La Commune , 1871, etc com amb l’agitació i l’actuació directa Conreà també la narració Jean de l’Aiguille , 1869 i el drama històric amb Maurice de Saxe 1870, estrenat a la Comédie Française

Fundada pel crític Vicent Aguilera i Cerni, en la seva redacció figuraven Giulio Carlo Argan, Jean Cassou, Alexandre Cirici, Ángel Crespo, Romualdo Brughetti, Joan Josep Estellés, Tomàs Llorens, Bruno Zevi, Werner Haftmann i altres especialistes Assolí un gran prestigi i influí notablement en la introducció de nous corrents estètics i crítics Publicà números extraordinaris sobre el País Valencià i sobre el Principat, entre altres

Director i redactor en cap de “L’Indépendant” a partir del 1893, procurà de mantenir el programa " ni réaction, ni révolution ", defensant la llibertat i la justícia, sense confiar, però, en el moviment socialista En la seva crònica diària combaté el diari clerical i de dreta “Le Roussillon” Un recull de reportatges seus fou publicat sota el títol de Carnets de route de Jean-Paul 1931

Des del 1930 Jean Prouvost el convertí en el primer diari parisenc, gràcies al sensacionalisme i a l’ús de la fotografia Dels 60 000 exemplars de l’inici atenyé els dos milions el 1938 Després de l’ocupació nazi, s’installà a Lió 1940 i la censura de Vichy el suprimí el 1943 Mentrestant, a París, els alemanys controlaven un fals Paris-Soir collaboracionista, desaparegut el 1944

Vinculat a l’atletisme, fou un dels fundadors del Catalunya Atlètic Club 1917 i de la secció d’atletisme del Futbol Club Barcelona 1915 Impulsà la creació de la cursa Jean Bouin 1920 Presidí les federacions catalana 1922 i espanyola d’atletisme 1927-33 Fou redactor en cap de La Jornada Deportiva 1921-25, i director de La Raza 1922 i Sports 1923 També treballà a L’Esport Català 1925-27 Participà en l’organització de l’Olimpíada Popular 1936

S’inicià com a collaborador a la revista Stadium 1915-17 Exercí de president del consell d’administració i de director gerent del diari Mundo Deportivo , heretat del seu pare el 1921 Restà vinculat a aquest diari fins el 1936 i novament després de la Guerra Civil com a redactor en cap 1939-67, sotsdirector 1960-67 i director 1967-76 Rebé la medalla del mèrit del treball 1974 i el premi Forjador de la Jean Bouin, a títol pòstum 1985 El 1979 s’instaurà el Trofeu Ricard Grau Escoda de ciclisme