Resultats de la cerca

D’aparició irregular desenal i quinzenal, volgué aparèixer com a sindicalista i defensà la teoria de la vaga general A més de Ferrer i Guàrdia —que utilitzà el pseudònim de Cero —, hi collaboraren ALorenzo i MCastellote El 1904 reaparegué, datat a París, amb un caràcter “exclusivamente revolucionario de acción” El 1910 Lorenzo recopilà els editorials de Ferrer i Guàrdia en el fullet titulat Ferrer y la huelga general

Actuà a la Federación Sindical de Saragossa El 1911 s’hagué d’exiliar a França, on conegué Lenin i Enrico Malatesta L’any 1914 es traslladà a Barcelona, on conegué Anselmo Lorenzo, Àngel Pestaña i Salvador Seguí Milità a la CNT, i collaborà activament a la seva reorganització Organitzà la vaga general de Saragossa com a protesta per l’assassinat de Francesc Layret a Barcelona, i fou condemnat Dirigí “Cultura y Acción” 1921, òrgan regional del sindicalisme aragonès, “Solidaridad Obrera” de Gijón 1922 i “El Productor de Blanes” 1925 El 1939 s’exilià a França, on morí…

Soldat a Cuba, Weyler l’empresonà dos anys per uns articles periodístics En tornar-ne estigué hospitalitzat a Manresa, i conreà el periodisme polític a Saragossa Publicà la tetralogia autobiogràfica Del cautiverio 1903, Del hospital 1906, Del cuartel y de la guerra 1906 i Del periódico y de la política 1907 Residí a París i a Madrid, on fou redactor d’"El Imparcial” i milità a Acción Republicana, el partit d’Azaña Candidat fracassat a diputat a corts, reflectí aquesta experiència en la notable novella El juez que perdió su conciencia 1925 Unes altres obres narratives, dins la…

Vida i obra Fou collaborador a La Publicitat i altres diaris De caràcter més aviat popular i sentimental, publicà novelles — Epistolari d’una dona de món 1927 i Una vida 1934— i teatre Comèdia d’amor i de dolor 1926, El ram de Sant Joan 1933, La sang als ulls 1937 i El malalt incomprès 1938 També és autor de l’assaig La força social i revolucionària del teatre 1938, amb una ideologia compromesa amb la situació de la guerra civil Cal esmentar, a més, els articles “Els perills de la reraguarda” 1937 i “La força social i revolucionària del teatre” 1937 S’exilià el 1939 a la República Dominicana…

Vida i obra Germà d’ Eduard Marquina i Angulo  i pare del dissenyador industrial Rafael Marquina i Audouard Fou conegut amb els pseudònims de Farfarello i Un Ramblista Estudià dret i filosofia i lletres a Barcelona Fou redactor de La Publicidad  1906, La Veu de Catalunya i El Imperial  de Madrid Arran de la seva formació en crítica teatral, dirigí la revista Teatràlia  1908-09, en què comptà amb la generació de joves noucentistes El 1909 estrenà a Barcelona El darrer miracle,  i, el mateix any, el monòleg Mi amiga Blanca També escriví teatre en castellà, idioma al qual traduí…

Resident a Madrid des de l’adolescència, durant la Guerra Civil hagué de viure refugiat a l’ambaixada del Paraguai per estar inscrit en les llistes de postulants a la Companyia de Jesús El 1942 es llicencià en químiques, i es doctorà l’any següent Inicialment dedicat a la indústria, aviat destacà com a conferenciant, articulista sobre temes socials i religiosos a la premsa general Informaciones , Triunfo , El Independiente , El Imparcial , Diario 16 , Le Monde , Sábado Gráfico , Cambio 16 , El País , El Periódico de Catalunya , etc com en revistes de tendència catòlica i progressista…

Vida i obra Després de fer els estudis primaris i el batxillerat a Vic, l’any 1904 realitzà el curs d’ampliació per accedir a la carrera de dret a la Universitat de Barcelona, on conegué —i hi feu amistat— els exponents més importants de l’anomenada “generació de l’Institut” Ferran Valls i Taberner, Pere Bosch i Gimpera, Lluís Nicolau i d’Olwer, Jordi Rubió i Balaguer, Francesc Martorell i Trabal i Ramon d’Alòs-Moner i de Dou De forma simultània, s’apuntà als Estudis Universitaris Catalans EUC Tant en el curs d’ampliació com en els EUC rebé el mestratge decisiu d’Antoni Rubió i Lluch Entre el…