Resultats de la cerca

Utilitzà esporàdicament el pseudònim de Manuel Manrique de Lara Feu estudis al seminari de Barcelona Milità al partit republicà i, essent diputat, proposà a la diputació de Barcelona la conversió de Catalunya en estat republicà federal dins l’Estat espanyol febrer del 1873 Visqué anys a Madrid i a París A Barcelona, collaborà, a partir del 1867, a El Principado  o El Diluvio amb articles de crítica d’art i de literatura També collaborà als periòdics El Café  Considerà els Jocs Florals de Barcelona una institució creada i mantinguda per elements provincialistes ancorats intellectualment en…

Cursà estudis de filosofia a la Universitat de Barcelona Treballà i collaborà en diversos mitjans escrits, com  El País , La Vanguardia , El Periódico on, des del 1996 fou columnista regular, el setmanari El Món , del qual fou director en 1983-85, i  Diari de Barcelona , on fou cap d’opinió Fou també molt destacada la seva participació a la televisió i, sobretot, a la ràdio collaborà a les emissores Ràdio 4, COM Ràdio, en la qual conduí el programa R-pública  del 2001 al 2005, i Catalunya Ràdio, on des d’aquest any fins a l’octubre del 2014 dirigí i conduí  El Cafè de la República ,…

Llicenciat en ciències de la informació a la Universitat Autònoma de Barcelona, collaborà a la ràdio, i pel programa humorístic de Catalunya Ràdio Alguna pregunta més 1994-97 rebé un premi Ondas el 1997 L’any 2000 s’incorporà a RAC1 , i el mateix any n’esdevingué director de programació i hi dirigí i participà, a més, en diversos programes Primer Toc , Cafè Baviera , retransmissions de partits del FC Barcelona, i des del 2004  El Món a RAC-1 , pel qual guanyà el premi Ràdio Associació de Catalunya , etc Ha treballat també a Televisió de Catalunya , on fou director dels programes Un tomb per…

Fill de Josep Artís i Balaguer Collaborà a la Revista de Catalunya , a  Mirador els articles del qual recopilà en el llibre Del mirador estant , publicat el 1987 i a  L’Opinió Després de la Guerra Civil, el 1941 adoptà el pseudònim pel qual seria conegut per a signar les seves collaboracions a la revista Destino , i que estendria als seus articles i als seus llibres Collaborà també a  Diario de Barcelona i a El Noticiero Universal Fou el primer director de Tele-exprés 1964 i, a partir del 1966, dirigí Tele-estel , primer setmanari català autoritzat pel franquisme, fins al seu…

Amb un estil retòric molt propi, durant més de quinze anys, l’autor hi recollia les “palpitacions del temps”, bo i comentant-hi tota mena de temes relacionats amb la cultura o la política Fou el màxim exponent del concepte  glosador, un periodista d’idees que se serveix de la plataforma periodística per, en una clara voluntat programàtica i en el marc d’un projecte literari complet, formular conceptes que es concreten en uns mots clau A través d’aquesta secció diària l’autor anà formulant el seu pensament i el convertí en el fonament bàsic de l’ideari noucentista És especialment entre els…

Vida i obra A catorze anys ja collaborà al periòdic Los Miserables  i en altres plataformes periodístiques pròximes al lerrouxisme com El Radical , Revolución  o La Raza , on havia signat amb el pseudònim Carlos Madrigal Exercí de periodista com a redactor a La Publicidad , La Lucha , El Día Gráfico , La Noche  i L’Esquella de la Torratxa , i  La Voz  de Madrid, que acabà sotsdirigint També fou corresponsal a Barcelona d’ El Sol , de Madrid A  El Bufón  1924-32 escriví articles de música, i a Fantasio Revista de Espectáculos  1925-30 i Pantallas y Escenarios  1927-30 articles sobre cinema…

Cursà la carrera de peritatge mercantil i treballà a l’Agència Marítima Delgado 1916-30 Assistí al Cercle Artístic de Sant Lluc —on feu amistat amb Joan Miró—, del qual fou bibliotecari El 1925 inicià la seva collaboració com a crític d’art a la Gaseta de les Arts , i després a D’Ací i d’Allà i a La Veu de Catalunya Manifestà una clara voluntat de ruptura amb el Noucentisme, per incorporar la cultura artística catalana a l’òrbita avantguardista europea Coneixedor de la cultura francesa dels anys vint i trenta, els seus referents foren Jean Cocteau, Maritain, Paul Morand, Blaise Cendrars i el…