Resultats de la cerca

Professor de literatura, es dedicà posteriorment a la crítica cinematogràfica, i formà part del grup que donaria lloc a la Nouvelle Vague El 1950 fundà amb Jean-Luc Godard, Jacques Rivette i el crític André Bazin Cahiers du Cinéma , del qual fou redactor en cap de 1957 a 1963 Guionista de tots els seus films, després de rodar alguns curtmetratges, el 1959 estrenà el migmetratge Le signe du lion , el primer film d’una certa importància, tot i que la seva obra no aconseguiria notorietat fins a mitjan anys seixanta Part de la seva producció és organitzada en cicles Els seus films, meticulosos,…

S’inicià en el periodisme treballant en premsa i ràdio, però en els darrers quinze anys es dedicà plenament a la televisió Començà a Televisió Espanyola i ben aviat s’incorporà al programa 30 minuts de TV3, on treballà vuit anys Posteriorment fou nomenat responsable d’Actualitat i Nous Formats de Televisió de Catalunya i, després, responsable de programació Al principi del 2004, Joan Majó el nomenà director de Televisió de Catalunya, en substitució de Joan Oliver, càrrec que exercí fins al maig de 2008, en què fou substituït per Mònica Terribas Al juliol del mateix any fou nomenat nou…

Màxim investigador del cinema animat, des del 1941 treballà a la National Film Board del Canadà, a Ottawa En la seva constant experimentació, utilitzà noves tècniques, com dibuixar directament sobre la pellícula, el so sintètic, les tres dimensions, etc La seva obra, plena d’un profund sentit poètic, li valgué un Oscar 1952 i premis als festivals de Venècia, Berlín i Canes Alguns dels seus films són Rumba 1940, Dollar Dance 1943, Hoppity Pop 1946, A Phantasy 1952, Blinkity Blank 1954, Canon 1964, Pas de deux 1968, Synchromy 1971 i Adagio 1972

Estudià dret al seu país i literatura i cinema a París De retorn a Grècia, fou crític cinematogràfic i emprengué una filmografia políticament compromesa i dotada d’un particular estil visual Acabada la dictadura dels coronels 1974, els seus films adopten en general un to allegòric, molt sovint hermètic, caracteritzat pels plans estàtics i perllongats De la seva filmografia hom pot esmentar  Anaparastassi ‘Reconstrucció d’un delicte’, 1970  Meres tu’36 ‘Els dies del 36’, 1972  O Thiasos ‘La declamació’, 1975  I Kynighi ‘Els caçadors’, 1977  O Megalexandros ‘Alexandre el Gran’, 1980, Lleó d’Or…

Actor des del 1953, actuà com a secundari en moltes de les pellícules dirigides per ell mateix, com ara  Alex in Wonderland 1970 Guionista i realitzador de televisió, debutà el 1962 en el cinema Dirigí comèdies agredolces, molt centrades en els ambients intellectuals de Nova York Cal esmentar-ne  Bob & Carol & Ted & Alice 1970, Blume in Love 1973, Harry & Tonto 1974, Next Stop, Greenwich Village 1976, An Unmarried Woman 1978, Tempest 1981, Moscow on the Hudson 1984,  Down and Out in Beverly Hills 1986, Moon over Parador 1988, Enemies, a Love Story 1989 i Scenes from a Mall…

Guionista amb Roberto Rossellini Germania anno zero , 1948 i Giuseppe De Santis Riso Amaro , 1949, de primer realitzà documentals sobre temes socials, dins una línia de compromís polític, que continuà encara en el llargmetratge Achtung, banditi 1951 El 1954 dirigí Cronache di poveri amanti , basada en la novella homònima de Pratolini, una de les produccions més importants del neorealisme italià, i que li valgué el Premi Internacional del Festival de Canes Dirigí també La muraglia cinese 1958, documental, Il gobbo 1960, Il processo di Verona 1963, Banditi a Milano 1968, Roma bene 1971,…

Es llicencià en psicologia a Miami i exercí com a professor mercantil L’any 1947 s’inicià com a guionista en la productora Emisora Films d’ Ignasi F Iquino El ángel gris , 1947, i El tambor del Bruch , 1951, del mateix Iquino Apartado de Correos 101 , 1950, de J Salvador Tarde de toros , 1955, de L Vajda La herida luminosa , 1956, de T Demicheli, basada en l’obra catalana homònima de JM de Sagarra Pacto de silencio , 1963, d’A Román, etc L’any 1955 dirigí la seva primera pellícula, Nunca es demasiado tarde , a la qual seguiren La cárcel de cristal 1956, Distrito Quinto 1957, basada en l’obra…

Després de formar part del Charles Street Repertory Theater de Boston, al final dels anys seixanta anà a Nova York, on actuà a Broadway S’inicià en el cinema en Portnoy’s Complaint 1972, d’Ernest Lehman, i després d’algunes actuacions irregulars i de participar en nombroses sèries de televisió —activitat que continuà amb assiduïtat durant tota la seva trajectòria professional—, l’any 1978 triomfà amb An Unmarried Woman , de Paul Mazursky, interpretació per la qual guanyà el premi a la millor actriu al Festival de Canes Tot seguit actuà en La luna 1979, de Bernardo Bertolucci Starting Over…

Cresqué a París i, a divuit anys, tornà a Dinamarca, on estudià a l’Escola d’Actors, i s’inicià com a actor, productor i director Contractat per la Nordisk Films Kompagni el 1955, realitzà Altid ballade 1955, En kvinde er overflöding ‘Una dona és supèrflua’, 1957, Guld or gronne skove ‘Els diners ho són tot’, 1958, Den Röde Kappe ‘L’abric vermell’, 1967, Det kaere legetöj ‘L’estimada joguina’, 1968, Amour 1970, Babettes gaestebud ‘El festí de Babette’, 1986, adaptació d’un conte d’Isak Dinesen que obtingué l’Oscar a la millor pellícula estrangera i una menció especial a Canes, Christian 1989…

A partir dels anys seixanta es convertí en la cantant nord-americana per excellència A l’igual de Frank Sinatra, mantingué una gran popularitat quan els qui venien més discos eren grups de pop-rock Enregistrà el seu primer disc el 1963, The Barbra Streisand Album , però en aquella època les seves prioritats eren el teatre, la televisió i el cinema, i la cançó restà com a activitat complementària, tot i que posteriorment la reprengué i ha publicat més d’una cinquantena d’àlbums En el món de l’espectacle, el seu èxit en la revista musical Funny Girl la portà al cinema aconseguí l’Oscar i el…