Resultats de la cerca

Filla del director José María Forqué , debutà en el cinema amb un petit paper a Mi querida señorita 1971, de J de Armiñán S’especialitzà en registres humorístics i en personatges de dona ingènua Intervingué, entre d’altres, a La guerra de papá 1977, d’A Mercero El canto de la cigarra 1980, de JM Forqué Qué he hecho yo para merecer esto 1984, de P Almodóvar Sé infiel y no mires con quién 1985, de F Trueba Bajarse al moro 1988, de F Colomo Por qué lo llaman amor cuando quieren decir sexo 1993, de M Gómez Pereira El tiempo de la felicidad 1997, de M Iborra Sin vergüenza 2001, de J Oristrell …

Vida i obra Tingué una intensa activitat política A quinze anys es donà a conèixer a València com a periodista cultural i autor teatral Després visqué un parell d’anys a Madrid, on publicà en diversos periòdics com El Pueblo 1919 i fins el 1936 collaborà a El Imparcial  i El Heraldo de Madrid Després es traslladà a Barcelona i collaborà a La Publicitat , Nova Revista , D’Ací i d’Allà i Taula de Lletres Valencianes , entre d’altres Fou assistent de castellà i català a la Universitat de Marburg 1930 secretari de Jaume Carner i Romeu 1932, i, passat al comunisme, director durant la guerra civil…

Llicenciat en filosofia i lletres, treballà a Televisió de Catalunya abans de traslladar-se a Madrid per desenvolupar una prolífica activitat com a guionista Treballà com a guionista en programes de televisió com Un, dos, tres, responda otra vez , abans de convertir-se en un prolífic escriptor cinematogràfic, amb pellícules com Esquilache 1989, Lo más natural  1991 i La Lola se va a los puertos  1993, de J Molina Bajarse al moro 1989,  Alegre ma non troppo  1994 i  El efecto mariposa 1995, de F Colomo Orquesta Club Virginia 1992, de M Iborra Mi hermano del alma 1994 i  Éxtasis…

Debutà en el cinema el 1995 amb  Historias del Kronen, de Montxo Armendáriz, i en la televisió en un episodi de la sèrie Pedralbes centre Continuà la carrera cinematogràfica amb els films  Un cos al bosc 1996, de Joaquim Jordà, l’episodi El gust , d’ El domini del sentits 1996, dirigit per Teresa Pelegrí, Andrea 1996, de Sergi Casamitjana, Suerte 1997, d’Ernesto Tellería, el curtmetratge  Sueños de sal 1997, de Gloria Nuñez, Los años bárbaros 1998, de Fernando Colomo, Saïd 1998, de Llorenç Soler, Tomándote 2000, d’Isabela Gardela, Tiempos de azúcar 2001, de Juan Luis Iborra,…

De la seva extensa filmografia destaquen les collaboracions amb F Trueba el curtmetratge El león enamorado , 1979, Ópera prima , 1980, Sal gorda , 1984, Sé infiel y no mires con quién , 1985, i La niña de tus ojos , 1998, F Colomo La mano negra , 1980, JL Cuerda Pares y nones , 1982, Amanece, que no es poco , 1988, i La Marrana , 1992, L García Berlanga Moros y cristianos , 1987, Todos a la cárcel , 1993 i París-Tombuctú , 1999, A Belén Cómo ser mujer y no morir en el intento , 1991, M Iborra Orquesta Club Virginia , 1992, Á de la Iglesia Acción mutante , 1993, M Gómez…

Vida Començà els estudis de piano amb Mercè i Antoni Suñer, i posteriorment estudià piano, harmonia i contrapunt al Conservatori Municipal de Barcelona Es formà de manera autodidacta en el terreny del jazz i fou integrant de diversos grups Los Estoicos, Cuarto Mundo, Proyecto A fins que el 1970 passà a la formació del cantant Tony Ronald, en què rebé el sobrenom de Kitflus També fou membre dels conjunts Iceberg 1974-79, Pegasus 1982 i Max Sunyer Sextet La seva primera banda sonora fou la de Soldados de plomo 1983, José Sacristán, i malgrat que la seva vinculació al cinema comercial de llarga…

Debutà a Memorias de Leticia Valle 1979, de Miguel Ángel Rivas Els anys vuitanta actuà, entre d’altres, sota la direcció de José Luis Garci Sesión continua , 1984, José Luis Borau Tata mía , 1986 i Isabel Coixet Demasiado viejo para morir joven , 1988 Consolidà la seva carrera a partir de la dècada de 1990 amb Julio Medem Vacas , 1991  La ardilla roja , 1993, i Tierra , 1996, premis Ondas de cinema 1996 i Fotogramas de Plata 1997, Juan Estelrich Jr La vida láctea , 1992 i Pintadas , 1996, Manuel Iborra Orquesta Club Virginia , 1992, Rosa Vergés Souvenir , 1994, Pilar Miró…

Estudià a l’Institut del Teatre A la fi de la dècada de 1940 inicià la carrera teatral amb obres com L’alcova vermella , de Josep Maria de Sagarra, i el 1948 passà a formar part de la companyia Lope de Vega de Manuel Tamayo, a Madrid Actuà per primer cop en el cinema el 1952 en Perseguidos , de José Luis Gamboa Casada amb Francisco Rabal Valera 1951, posteriorment actuà en una quarantena de pellícules interpretant papers ben diversos, entre les quals hom pot esmentar El canto del gallo 1955, R Gil, María Rosa 1964, A Moreno, El hermano bastardo de Dios 1986, dirigida pel seu fill Benito Rabal…

Vida Fill d’exiliats per la guerra civil, visqué a Quilpué, Xile, fins que el 1969 tornà a Bilbao, la terra dels seus pares Es matriculà a la Universitat de Dret, i actuà en el grup Kriselu Abandonà els estudis i marxà a Barcelona, on mantingué contactes amb la companyia Adrià Gual es llicencià en periodisme a la facultat de Ciències de la informació de la Universitat Autònoma de Barcelona i hi impartí classes com a professor, a més d’exercir com a periodista El Ciervo , Tele-exprés Protagonitzà La ciutat cremada 1975-76 d’Antoni Ribas i rebé el premi al millor actor del CEC, guardó que…

Fill natural de l’actriu Carola Fernán Gómez, nasqué quan aquesta feia una gira per l’Amèrica Llatina Inscrit a l’Argentina, conservà la nacionalitat d’aquest país fins el 1970 S'inicià en el teatre interpretant papers secundaris, i el 1943 debutà en el cinema, en el qual, l’any següent, interpretà el primer paper important a El destino se disculpa , de JL Sáenz de Heredia La seva ductilitat dramàtica li permeté adoptar una gran diversitat de registres, capacitat que el convertí en un actor habitual en produccions destacades del cinema espanyol, entre les quals destaquen  Esa…