Resultats de la cerca

Inicià la seva obra dins el corrent neorealista i es decantà després per films històrics com La rivolta dei gladiatori 1958, Ercole alla conquista della Atlantida 1961, etc Posteriorment realitzà nombroses adaptacions televisives de clàssics literaris

Bon artesà, optà sovint per les adaptacions literàries de Pierre Loti Pêcheur d’Islande 1924 d’Anatole France Crainquebille 1934 d’Honoré de Balzac La Duchesse de Langeais 1942 de Ponson du Terrail Rocambole 1947 Reeixí especialment en Le père Goriot 1922 i en Nêne 1923

Durant els anys cinquanta s’especialitzà en la realització de films de cost reduït, entre els quals destaquen diverses adaptacions d’EAPoe, com ara The Pit and the Pendulum 1961 i Tales of Terror 1962, i alguns del gènere policíac Des del 1970 es dedica exclusivament a la promoció de nous valors

Per exemple, el Pigmalió de George Bernard Shaw, traslladada del món original londinenc al barceloní per Joan Oliver, o la novella El procés de Franz Kafka, convertida en peça dramàtica per André Gide i Jean-Louis Barrault i, més tard, convertida en film per Orson Welles Les adaptacions d’obres literàries al cinema són molt abundants aquest és el cas de l’anomenat film d’art

Format a França, fou un dels impulsors del moviment del Cinema Novo De la seva filmografia, barroca, suggeridora i d’extraordinària plasticitat, cal remarcar Os cafajestes 1962, Os fuzis 1964, Sweet Hunters 1969, Os deuses e os mortos 1970, A queda 1978, Mueda 1979, les adaptacions d’obres de Gabriel García Márquez Erendira 1983 i Fábula de la bella palomera 1987, el musical Opera do Malandro 1986 i Xuarup 1989

Fill extramatrimonial, aquesta condició repercutí en la seva trajectòria vital i professional Interrompé els estudis d’arquitectura per dedicar-se al teatre i l’òpera Treballà com a assitent amb Luchino Visconti La terra trema , 1948, o  Senso ,1954, de qui també fou amant i que influí decisivament en la seva visió del cinema Debutà els anys quaranta com a director teatral a Roma, però el renom li arribà per les produccions operístiques al Teatro alla Scala de Milà, estrenà una producció de La cenerentola , de G Rossini, el 1953, i al Covent Garden de Londres amb Lucia di Lammermoor , el…

Contemporani de Wajda, Kawalerowicz i Munk, en la seva producció predominen les adaptacions literàries Rekopis znaleziony w Saragossie ‘El manuscrit trobat a Saragossa’, 1964, a partir de l’obra de JPotocki premiat als festivals d’Edimburg, 1965, Sant Sebastià, 1965 i Sitges, 1969, Sanatorium pod Klepsydrą ‘El sanatori de la Clepsidra’, 1973, premi especial de Canes, Nieciekawa historia ‘Una història sense importància’, 1982, Pismak ‘L’escriptor’, 1984, Osobisty pamietnik grzesznika ‘Diari íntim d’un pecador’, 1985 i Niezwykla prodroz Baltazara Kobera ‘Les tribulacions de…

De realitzador de televisió passà al cinema amb la pellícula French Dressing 1963 Melodramàtic i barroc, de la seva obra destaquen les adaptacions literàries i biogràfiques Music Lovers 1969, Women in Love 1969, The Devils 1970 i Savage Messiah 1972 Altres films seus són Boy Friend 1971, Mahler 1973, Tommy 1974, Lisztomania 1975, Valentino 1977, Altered States 1980, Crimes of Passion 1984, Gothic 1987, Whore 1990, etc Dirigí també el documental Ken Russell ‘In Search of the English Song’ 1997 i la pellícula de televisió Dogboys 1998

Procedent de l’amateurisme Actiu entre el 1945 i el 1957, abandonà després les seves activitats fílmiques Feu comèdies, com Un ladrón de guante blanco 1945, Ha entrado un ladrón 1948, cintes d’acció policíaques, com Los agentes del quinto grupo 1954 i Atacando el peligro 1957, i, sobretot, adaptacions literàries, com Don Juan de Serrallonga 1947 —un dels primers intents a la postguerra de mitificació popular d’un tema històric català— i La niña de Luzmela 1949 Treballador conscienciós, no trobà, però, un estil propi

Estudià dret a la Pontificia Universidade Católica do Rio de Janeiro, on entrà en contacte amb Carlos Diegues, amb el qual, de manera bàsicament autodidacta, esdevingué un dels principals representants del Cinema Novo , amb pellícules com Ganga Zumba 1963, A Grande Cidade 1966 i Bye Bye Brasil 1979 Fou també autor de les reeixides adaptacions de les novelles de Jorge Amado Dona Flor e Seus Dois Maridos 1976 i Gabriela, Cravo e Canela 1983 que dirigí Bruno Barretto, amb el qual també collaborà en el thriller polític O Que È Isso, Companheiro 1997