Resultats de la cerca

Serví a la marina a Indoxina i, un cop desmobilitzat 1953, el 1957 debutà a Quand la femme s’en mêle , d’Yves Allegret La seva consagració arribà tres anys més tard amb Rocco e i suoi fratelli 1960, de Luchino Visconti A diferència del personatge que interpretà en aquest film, la seva trajectòria posterior estigué dominada pels personatges complexos i inquietants, potenciats pel seu gran atractiu personal  Plein soleil 1959, de René Clement  Il Gattopardo 1962, de Luchino Visconti  L’eclisse 1972, de Michelangelo Antonioni  Mélodie en sous-sol 1963, d’Henri Verneuil  Carambolages 1963, de…

El 1943 s’incorporà a l’Institut des Hautes Études Cinématographiques IDHEC, que abandonà el 1945 per a iniciar-se com a realitzador de curtmetratges i documentals, entre els quals cal esmentar   Van Gogh 1948, premiat a Venècia, Gauguin 1950, Guernica 1950, Nuit et brouillard 1955, Toute la mémoire du monde 1956, etc Incorporat a la Nouvelle Vague , l’any 1959 dirigí el seu primer llargmetratge de ficció,  Hiroshima mon amour , mescla de ficció, documental i literatura, en collaboració amb la novellista Marguerite Duras, que féu que hom el considerés el creador d’un cinema-literatura,…

Format a Londres, s’integrà en el “nou cinema” suís amb Charles mort ou vif 1969 i La salamandre 1970 Els seus films mostren una societat immersa en el consumisme, la incomunicació, i un desig utòpic de canvi Le retour d’Afrique 1972, Jonas qui aura 25 ans l’an 2000 1976, Messidor 1978, Light years Away 1981, Dans la ville blanche 1983, No Man’s Land 1985, Une flamme dans mon coeur 1987, La femme de Rose Hill 1989, Le Journal de Lady M 1992, Fourbi 1996, Requiem 1998, Jonas et Lila, à demain 1999,  Fleurs de sang  2002, Paul s’en va 2004, etc

Estudià música i posteriorment cinema a l’IDHEC Institut des Hautes Études Cinématographiques Després del curt Le jazz est-il dans Harlem 1969, el 1974 debutà amb una sàtira política France société anonyme , influïda per Jean-Luc Godard Els seus films següents s’emmarquen en el gènere negre Police Python 357 , 1976 La menace , 1977 Série noire , 1979 Le choix des armes , 1981 Fort Saganne , 1984 Le môme , 1986 A partir de Nocturne Indien 1989, drama basat en una novella d’ Antonio Tabucchi , diversificà la seva obra i amb la biografia del músic barroc Marin Marais , Tous les matins du…

Un chien andalou 1929 i L’âge d’or 1930, de Luis Buñuel i Salvador Dalí, respectivament Nana 1926 i La chienne 1931, de Jean Renoir Paris 1900 1946, de Nicole Védrès Van Gogh 1948, Guernica 1949 i Gauguin 1950, d’Alain Resnais, Vivre sa vie 1962 de Jean-Luc Godard Ma nuit chez Maud 1969 d’Eric Rohmer, etc

Fill de Gérard Depardieu , actuà en una trentena de films i també en sèries de televisió Destaquen les seves interpretacions a Tous les matins du monde 1991, d’Alain Corneau, film en el qual interpretà el jove Marin Marais que en l’edat adulta fou interpretat pel seu pare Les Apprentis 1996, de Pierre Salvadori, premi César al millor actor novell, i Pola X 1999, de Leos Carax, per la qual fou guardonat com a millor actor al festival de cinema de Gijón

De personalitat introvertida i turmentada, fou una de les actrius predilectes d’I Bergman, a les ordres del qual interpretà Smultronstället ‘Maduixes silvestres’, 1957, Nära livet ‘En el llindar de la vida’, 1958, Ansiktet ‘El rostre’, 1958, Nattvardsgästerna ‘Els combregants’, 1962, Tystnaden ‘El silenci’, 1963, Viskningar och rop ‘Crits i murmuris’, 1973 i Efter Repetitione ‘Després de l’assaig’, 1984 Actuà per a altres directors de renom, sobretot europeus Alain Resnais La guerre est finie , 1965, Mai Zetterling Nattlek , ‘Jocs de nit’, 1966, Luchino Visconti Götterdämmerung , ‘El…

Format en el teatre, el 1970 s’incorporà a la  Schaubühne  de Berlín, companyia que es convertí en una referència del teatre europeu dels anys setanta Entre altres obres protagonitzà  Peer Gynt , d’Henrik Ibsen i Traum vom Prinzen Homburg  ‘El somni del príncep de Homburg’, de Heinrich von Kleist Dirigit per Peter Stein, l’any 2000 protagonitzà una celebrada versió del Faust de Goethe que li valgué el premi Berlín de teatre Bé que debutà en el cinema en petits papers ja els anys seixanta, no obtingué renom en aquest camp fins una dècada més tard, que es convertí en un dels actors més valorats…

De primer fou només una actitud crítica, manifestada mitjançant la revista Cahiers du Cinéma , però ràpidament es consolidà, i el 1959 dos joves realitzadors aconseguiren a Canes els premis al millor film Orfeu negro , de Marcel Camus i el millor realitzador François Truffaut per Les quatre-cents coups A partir d’aquell moment la indústria cinematogràfica francesa obrí les portes a una sèrie de nous realitzadors —procedents sovint del camp del curtmetratge i de la crítica—, que imposaren una valoració nova de la capacitat expressiva de la imatge per ella mateixa, com ja havien fet els grans…

Debutà el 1963 en el teatre, i el 1966 actuà en Blow-Up , pellícula de Michelangelo Antonioni Dos anys després, durant el rodatge de Slogan , de Pierre Grimblat, conegué Serge Gainsbourg , amb el qual convisqué tretze anys, i esdevingué una icona del París contracultural dels anys seixanta, ciutat on s’installà des dels vint anys Amb Gainsbourg publicà el seu primer disc,  La chanson du Slogan 1969, banda sonora del film, i collaborà en nombroses cançons, entre les quals hi ha  Je t’aime moi non plus 1969 Posteriorment publicà Di Doo Dah 1973, Lolita Go Home 1975, Ex fan des sixties 1978,…